Sabadell_la nostra ciutat

Seguint el fil

2008-06-11T08:35:00.000-07:00

La historia creada per les escoles de sabadell.

ELS PORTALS DE LA MÀQUINA DEL TEMPS

CAPÍTOL 1:

Feia dies que la Gemma rumiava. Aquell any volia que la seva festa d’aniversari fos ben sonada. No volia fer una xocolatada, com sempre. Ni haver de trencar l’olla, que no era una olla, sinó una bossa de paper amb tot de cintes penjant, plena de globus, caramels i ninotets de plàstic. Allò era per als nens petits i ja en tenia prou amb la Carlota, la seva germana gran, que la tractava tothora com si encara anés al parvulari.
—Esquitx —li havia dit la Carlota, farta de sentir-la—, per què no construïu una màquina del temps, amb en Roger, i el dia del teu aniversari desapareixeu tota la colla? —li havia dit un vespre, mentre anaven plegades cap a casa, tornant dels assajos, pocs dies després que haguessin endarrerit els rellotges una hora per aprofitar la claror del dia.
Era la primera vegada que la Gemma no seria diable a la funció d’Els Pastorets que cada any, pels volts de Nadal, es representava al teatre de la Faràndula. Fins aleshores, només s’havia hagut de disfressar de dimoni i pintar-se la cara de vermell, per sortir un moment, amb un munt de nens i nenes de la seva edat, saltant i fent corredisses per l’infern, tots agafats de la mà. Però aquest any feia de pastoreta, duria a coll un be de peluix, no un de veritat, i s’hi estaria més estona, a l’escenari. De fet, sortiria dues vegades: quan l’àngel s’aparegués als pastors que dormien al ras, i després, davant del portal.
A la Gemma li semblava que amb aquell canvi de paper, per fi, s’estava fent gran i, quan ho fos, seria diable de veritat i per la Festa Major sortiria a cremar petards, ballant pels carrers al voltant del Drac.
Tenia ganes de fer-se gran.
La Carlota sí que ho era. Faria de Mare de Déu, ella. La seva germana gran ja anava a l’institut, podia anar sola amb la colla i els pares no li estaven tot el dia dient que no travessés en vermell ni parlés amb desconeguts. Però cada dos per tres tenia enganxades amb la mare, perquè tenia l’habitació desendreçada i la roba feta un garbuix, entaforada a la seva part de l’armari. I no feia res a casa, tret de xatejar o penjar-se del telèfon xerrant amb el Lluís, el seu xicot, que a la funció feia de soldat romà.
La Gemma no es podia treure del cap allò de la màquina del temps. Tant era si la Carlota li ho havia deixat anar només per treure-se-la del damunt. La Carlota sovint es reia d’ella, perquè el que més li agradava a la Gemma era fer invents. Els reis sempre li portaven jocs de construccions força complicats, perquè si no ho eren aviat els tenia enllestits i perdien tota la gràcia. En Roger, que era el seu millor amic i aquest curs seia al seu costat a la classe, també hi tenia molta traça i, sovint, quedaven a casa d’ell o a casa d’ella, per barrejar les peces que tenien i entre tots dos, empescar-se algun giny nou. Des que en Roger havia convençut el seu avi que li regalés un d’aquells jocs que duia un motor i tot, es passaven tardes senceres fent invents i màquines estrambòtiques que es bellugaven soles.
Hi havia estat donant voltes. Si es podien moure pels carrers i pel món i fins i tot per l’espai, per què no havia de ser possible moure’s pel temps? Potser només calia trobar la porta. Potser la porta era en algun dels antics portals de la ciutat que havien tingut les muralles. Però les muralles ja no existien, i on hi havia hagut un dels portals ara hi havia un aparcament subterrani per als cotxes. Allò de construir una màquina del temps era una bajanada. El que sí que podia fer, potser, si la mare l’hi ajudava, era organitzar una gimcana o un joc de pistes pel seu aniversari.
Però aquell dilluns hi havia tornat a pensar, després que la Sílvia, la seva millor amiga, que vivia a la seva mateixa escala, els hagués ensenyat, a l’hora del pati, el tresor que s’havia trobat.
—Si us ensenyo una cosa, no ho direu a ningú? —els havia preguntat al Roger i a ella, amb molt de misteri, aprofitant un moment que la profa no mirava.
—Sílvia, no distreguis els companys —la profa semblava tenir ulls al clatell i una oïda més fina que els rat-penats de les coves.
La Gemma i en Roger se l’havien mirada amb els ulls brillants, plens de curiositat, i havien fet que sí amb el cap. La Sílvia era molt bona trobant coses. Ho arreplegava tot i tenia una capsa on guardava aquells tresors que la seva mare sempre li volia fer llençar, perquè deia que eren porqueries.
Ja no havien pogut estar gaire al cas, esperant que arribés l’hora d’esbarjo. Els minuts passaven tan a poc a poc que la Gemma, impacient, li va passar un paperet ben doblegat, on li preguntava, “Què és?”. Com sempre, havia utilitzat el llenguatge en clau que s’havien inventat per tal que ningú no sabés què s’escrivien si, per casualitat, el missatge anava a parar a mans d’algú que no fos de la colla. I la Sílvia, amb els mateixos signes xifrats, que de fet eren les mateixes lletres de l’alfabet, però dibuixades de cap per avall, només els havia contestat: “Una moneda”.
Així que es va acabar la classe havien corregut a fer pinya al seu racó.
—Per una moneda, tanta comèdia? —havia deixat anar en Roger a la Sílvia quan van estar tots tres junts—. Que potser és de dos euros? —havia afegit després, pensant que potser la Sílvia els convidaria a un pal de regalèssia o a alguna llaminadura a la botiga de dolços.
Però s’havia hagut d’empassar el comentari quan la Sílvia es va treure de la butxaca una peça tota bruta i rovellada, gairebé sense cantell, molt plana, que duia un dibuix a cada cara, amb tot de lletres il·legibles.
—Què és això? —havia preguntat la Gemma decebuda—. D’on ho has tret?
—De terra.
Que pesada era la Sílvia! Com li agradava fer-se pregar abans d’explicar les coses!
—Va, Sílvia, que l’hora del pati no dura tot el dia.
—Me la vaig trobar ahir entre les arrels d’un pi al santuari de la Salut —es va decidir a anar al gra la Sílvia, quan es va adonar que en Roger tenia raó—. Els meus avis feien les noces d’or i ho van voler celebrar allà. Es veu que s’hi havien casat, fa cinquanta anys. Cinquanta anys, t’imagines? Primer van fer una cerimònia, així com per fer veure que es tornaven a casar, i després vam anar a un restaurant.

—Però la moneda... —la va pressionar la Gemma, mirant el rellotge.
—Quan ja anàvem a marxar —va continuar la Sílvia, abaixant el to de veu—, el gos de la meva tieta es va escapar del cotxe i el vam haver d’empaitar. El vaig trobar jo, fent un forat, que hi té una dèria aquella bèstia a cavar, que més que un gos sembla un conill.
—No t’enrotllis, Sílvia.
—D’acord, d’acord. Jo em vaig posar a tapar el clot i entre la terra vaig trobar aquesta moneda i me la vaig guardar.
—I no la vas ensenyar a ningú?
—Sí home! No volia que me la prenguessin! I si hi hagués un tresor allà enterrat?
—Si tot el tresor ha de ser tan tronat... —va sospirar la Gemma.
—Podríem investigar!
—Au, Sílvia, què vols que investiguem? —la va desenganyar en Roger—. Ja has pensat com hi aniríem nosaltres sols fins a la Salut? Et penses que ens deixarien passejar per allà amb un pic i una pala?
—No cal —va replicar la Sílvia, fent espetegar la llengua—. Si en lloc de dedicar-vos a inventar ginys que no serveixen per a res estiguéssiu més al cas quan fem sortides amb la classe...
—Què vols dir? —es va tornar a interessar la Gemma.
—Us recordeu que l’any passat vam anar al Museu d’Història?
—Et penses que això que el gos de la teva tieta ha desenterrat és una antiguitat? —va preguntar en Roger, obrint els ulls com plats.
—Sí, el tresor d’un bandoler, resultarà que has trobat —va fer burla la Gemma, una mica picada per allò que havia dit la Sílvia.
—Jo més aviat diria dels romans —va respondre la Sílvia, passant per alt el to burleta de la seva millor amiga.
—Sí, dels romans! I per què no dels homes de les cavernes? —se’n va mofar en Roger amb grans riallades.
—Doncs, perquè els homes de les cavernes, tros de babau, no en tenien de monedes, i resulta que els romans hi van viure, a la Salut. Que no us recordeu del mosaic que vam veure al Museu? Aquell de Neptú, que té una sirena.
Van haver de callar avergonyits. La Sílvia els havia tapat la boca. Ella sí que hi tenia una dèria amb les històries de temps passats, potser perquè el seu pare es dedicava a l’arqueologia i es passava el dia pels jaciments, enretirant la sorra amb un pinzell.
Va ser llavors que la Gemma va tornar a pensar seriosament que potser sí que valdria la pena mirar de construir una màquina del temps. Així podrien anar amunt i avall per la història de la ciutat i trobar tresors amagats. En va fer cinc cèntims als seus amics.
En Roger se l’havia escoltada entusiasmat, però la Sílvia s’havia fet un fart de riure i els havia tractat tots dos de ximples i no n’havia volgut ni sentir a parlar.
—Sembleu nens petits —els havia dit, tota presumida, perquè ella ja havia fet anys pel setembre, poc després de començar el curs, i ells encara no en farien fins després de Nadal—. El que hem de fer és anar al museu, a veure què més podem esbrinar d’aquesta moneda.
—Te la faran tornar —va dir la Gemma molt seriosa.
—Si no l’he pres a ningú! —va protestar la Sílvia.
—Si de veritat és antiga, Sílvia, no te la pots pas quedar —li va replicar en Roger.
—Ja ho sé. Estic tipa de sentir-li-ho dir al meu pare. Només vull estar-ne segura. I, la veritat —va afegir sorneguera—, em sembla més assenyat investigar al Museu que això de fabricar una màquina del temps com si fóssim personatges d’un joc d’ordinador...
No n’havien pogut parlar gaire més, perquè ja havien de tornar a la classe. I com que, entre els deures i les activitats extraescolars, no hi havia manera de fer coincidir els horaris per quedar després de l’escola, van decidir trobar-se a casa en Roger, el dissabte a la tarda. Potser també hi convidarien l’Oleguer —que a vegades els era amic i a vegades no, però que tenia la millor col·lecció de cartes de màgic de l’escola— i la Nadia —que era molt bona amb les matemàtiques i fent sudokus—. De moment, el descobriment de la moneda seria un secret.

CAPÍTOL 2: PRIMER PORTAL DE LA MÀQUINA DEL TEMPS

El dissabte, havent dinat, van anar tots cap a casa d’en Roger. La Sílvia i la Gemma havien quedat de trobar-se al Racó del Campanar. Quan es van trobar van decidir d’anar a buscar la Nàdia i l’Oleguer: segur que ells també podrien ajudar a esbrinar l’origen de la famosa moneda. Com que ells no estaven al cas de la troballa, mentre anaven cap casa del Roger, la Sílvia i la Gemma els ho van explicar tot. A ells també els va picar la curiositat i tots plegats van acabar de fer el camí.

Van anar tots a l’habitació d’en Roger, allà podrien parlar i fer els seus plans tranquil·lament i sense interrupcions perquè havien dit als pares que havien de fer un treball de grup per a l’escola.

Un cop allà van tornar a mirar-se la moneda i a pensar com podrien esbrinar-ne l’origen.

L’Oleguer se la mirava molt atentament perquè, malgrat que les marques no es veien clarament, va dir que li semblava que havia vist aquell dibuix o un de molt semblant en algun lloc.

—Crec que el primer que hauríem de fer és anar al museu d’història, allà segur que ens ho podrien aclarir —va dir la Gemma.

—Abans d’anar enlloc, per què no investiguem per Internet? —va dir en Roger.

Tots hi van estar d’acord i així ho van fer.

Van començar buscant informació sobre els orígens de Sabadell. No n’hi havia gaire, però van saber que els primers assentaments de la comarca del Vallès són de fa 7.000 anys, quan s’hi van establir les primeres comunitats d’agricultors i ramaders, a la zona de Can Roqueta.

Més tard, a partir del segle I aC van anar apareixent els primers assentaments romans, alguns sobre antics assentaments ibèrics, com el de la Salut.

—Justament on has trobat la moneda —va dir la Gemma.

Van decidir de continuar investigant pel seu compte. Si no se’n sortien sempre podien anar al museu a demanar ajuda, però de moment estaven molt engrescats i ho volien fer pel seu compte.

—Per què no tornem a la Salut? —va suggerir la Nàdia—. Potser hi trobarem més coses…

Bona idea! —van dir tots a l’hora.

Van agafar les bicicletes i van anar cap a la Salut.

Els pares d’en Roger es van estranyar molt de veure’ls sortir tan fuetejats. En Roger els va dir que necessitaven anar a la Biblioteca i que tornarien al cap d’una estona. Els pares es van quedar tranquils i contents de veure com n’estaven d’engrescats amb aquest treball de l’escola.

Un cop allà, la Sílvia els va portar directament al lloc on havia trobat la moneda. Van tornar a fer el forat, però no van trobar res més. Ho van tapar tot i van tornar cap a casa abans que es fes fosc, perquè s’havia fet una mica tard. Pel camí van quedar que es tornarien a trobar l’endemà al matí per continuar amb la investigació.

El diumenge, a primera hora, tots van anar cap a casa d’en Roger. Els pares havien marxat i no tornarien fins a l’hora de dinar, així que tenien tot el matí per treballar sense interrupcions.

—Potser us semblarà una bestiesa, però si poguéssim construir una màquina del temps i viatjar a l’època dels romans podríem esbrinar el que volem saber de la moneda. I estem en el lloc adequat, perquè el Roger és un as construint enginys —va dir la Gemma.

—Quina bestiesa! —va dir la Sílvia—. Això és ciència ficció i estem al món real!

—A mi no em sembla cap bestiesa, ho podríem intentar. A mi se m’acuden moltes idees per fer-ho —va dir en Roger.

—Potser la moneda no és romana. També podria ser màgica i si trobéssim el lloc adequat, ella mateixa ens podria transportar en el temps.

Tots van esclatar a riure i van dir:

-Estàs obsessionat amb les cartes del Màgic!

Però en el fons, tots volien trobar la manera de continuar amb la investigació, així que van començar a construir la màquina. Van pujar a les golfes per veure què podien trobar.

Com a base van trobar un WC que havia quedat després de les reformes de casa, al qual van adaptar una sofisticada maquinària que havia construït en Roger.

Van pujar-hi tots, però allò no es movia

L'Oleguer va buscar aquella carta que li semblava que tenia un dibuix semblant al de la moneda. A la carta hi deia "Portal del tiempo".

La va posar a dins de la màquina amb la moneda a sobre.

De sobte la màquina va començar a tremolar. Van córrer tots a posar-s’hi a dins i va parèixer, en forma d’holograma, un complicat sudoku.

Estaven totalment paralitzats per la sorpresa. La Nàdia va començar a posar números en els requadres del sudoku i en acabar la màquina es va enlairar fent voltes sobre si mateixa amb una velocitat d'espant.

Va aparèixer una llum enlluernadora i quan van poder tornar a obrir els ulls es van trobar en un lloc fosc i pudent. Quan els ulls es van acostumar a la foscor van veure que estaven en una quadra de porcs.

Estaven sorpresos i morts de por. Amb molta cura, per no espantar els animals, van sortir de la quadra.

Abans, l’Oleguer va agafar la carta i la moneda, estava convençut que eren les responsables d’aquell fenomen que acabaven de viure.

Un cop al carrer van quedar bocabadats. Allò no tenia res a veure amb el que ells coneixien.

De sobte van notar una presència, es van ajupir intentant amagar-se i van (gent)veure un home vestit amb una faldilla vermella i unes sandàlies lligades fins al genoll.

El seu tronc estava cobert per una armadura i al cap portava un casc amb una crinera. De la cintura penjava una espasa i a la mà esquerra portava un escut.

Es van mirar morts de por: era evident que havien viatjat en el temps.

De sobte a la Sílvia li va venir un pensament… el seu aniversari. Aquest any seria ben diferent.

CAPÍTOL 3: SEGON PORTAL DE LA MÀQUINA DEL TEMPS

De sobte, la presència d’aquell soldat romà els barrava el pas i no els deixava continuar el seu camí. Els nois es van quedar bocabadats, perquè mai no n’havien vist cap; tenia una alçada descomunal, la seva musculatura estava molt treballada i plena de cicatrius, les cames eren atlètiques i els cabells eren llargs, arrissats i negres com el carbó. Els ulls també eren negres i feien una sensació d’intimidació. En general, tenia cara de pomes agres i no semblava que fos gaire agradable. Tot d’una, el romà els va dir:

-Ep, nois! Qui sou? Què feu aquí? Què voleu?

-Venim del futur per fer una investigació i no farem res de dolent… -va contestar la Gemma.

El soldat es va posar a riure, perquè no s'ho creia i a continuació els va dir:

-Veniu del futur? Què és això del futur?

L’Oleguer va intentar explicar-li tot utilitzant les seves Cartes Màgic:

—Mira —ensenyant-li la carta de l’època romana—, tu estàs vivint en aquest temps, oi?

—Sí, sí —va respondre sorprès el soldat romà—. Ell mai no havia vist una carta on es pogués veure el tipus de vida que portava, una carta on els dibuixos estaven en moviment.

L’Oleguer va agafar una altra carta, aquesta mostrava l’època dels castells, la dels senyors feudals, la dels cavallers…, l’edat mitjana. El soldat no entenia res de res, perquè veia coses a través de la carta que mai hauria pensat que poguessin existir.

—Aquesta és la carta de l’edat mitjana, un període de temps que vindrà d’aquí a uns quants anys. Després vindrà l’edat moderna, tal com veus, la vestimenta i els costums són molt diferents dels teus. I perquè ens entenguis i sàpigues d’on venim, t’ensenyo l’edat contemporània, que és l’època on nosaltres vivim —va dir l’Oleguer, ensenyant les cartes de l’edat moderna i l’edat contemporània.

El romà els preguntà:

—Què veniu a investigar?

La Sílvia es va posar la mà a la butxaca i va treure la moneda que havia trobat a la Salut. I…

—Ohhhhh! Què li ha passat a la moneda? —va exclamar la Sílvia.

La moneda estava nova i lluent, mostrava el seu color daurat de manera esplèndida i es podia veure clarament la imatge i els gravats que hi tenia. La figura que hi havia era la silueta de l’emperador Juli Cèsar, a la part posterior hi havia un petit dibuix d’una clau. La moneda tenia aquest aspecte, ja que també havia fet el viatge a través del temps i havia tornat a la seva època d’ús.

El Roger va dir:

—Que divertit! La moneda ha viatjat a través del temps i ha tornat al seu esta inicial!

El soldat va agafar la moneda i se la va quedar mirant força estona, va fixar-se molt en el dibuix de la clau i els va dir:

—D’on heu tret aquesta moneda? Una cara és igual a les monedes que nosaltres utilitzem, però l’altra, la de la clau, és ben diferent. Jo diria que és una moneda única.

—Única? Com pot ser? —va exclamar la Nàdia.

—Jo no sóc cap expert —va dir el soldat—, però sí que conec una persona que és molt entesa. Si voleu us puc acompanyar fins a casa de la Monèdix, l’experta en identificació de monedes.

—Perfecte! Som-hi! Ja hi podem anar! —va dir la Gemma.

Van arribar a casa de la Monèdix i es van trobar amb una noia molt maca, rossa, amb els cabells ondulats i llargs, amb els ulls blaus i la pell blanca com la neu. Semblava una deessa grega, d’aquelles que ells havien vist en els llibres d’història. Anava vestida amb una túnica blanca que li arribava fins als peus, d’una espatlla li sortia un cordó daurat disposat en diagonal que es nuava a la cintura. Del coll li penjava un medalló daurat molt bonic.

En arribar els nois, la Monèdix els va dir:

—Us puc ajudar en alguna cosa?

La Gemma va contestar-li:

—I tant! Hem vingut aquí per saber alguna cosa d’aquesta moneda que ens sembla molt estranya.

La Monèdix es va quedar una estona observant la moneda, la va agafar i es va adonar que el gravat de la moneda coincidia amb l’encaix que tenia el seu medalló.

—Nois, això és extraordinari! Mai no m’hauria imaginat que pogués trobar la part del medalló que em falta! Segons diu una llegenda, si encaixem la moneda en el medalló s’obrirà un portal que ens portarà a una altra dimensió, i en aquesta podrem trobar una pista per arribar a descobrir els tresors més ben guardats dels emperadors romans. Què us sembla si ho provem? —va dir la Monèdix.

La Sílvia va encaixar la moneda en el medalló de la Monèdix i, de sobte, van començar a aparèixer uns raigs de llum de tots colors.

Van sortir guspires i també un fum blanc i intens que quan es va esvair va deixar entreveure a la llunyania una porta.

Els nois, acompanyats de la Monèdix i el soldat romà, van adreçar-se cap a la porta i la van trobar tancada. La van intentar obrir, però no hi havia cap pany ni cap forat on poder trobar la maneta que l’obrís. Estaven tristos i ensopits, com podrien obrir la porta i trobar els tresors dels emperadors?

La Sílvia donava ànims a tothom, perquè pensessin i busquessin una solució. Tot d’una, l’Oleguer va tenir una idea:

—Escolteu! Tinc una carta que té el dibuix d’un pany, i si l’enganxem a la porta i provem a veure què passa? La carta, com sabeu, és màgica i potser podria convertir-se en el pany d’aquesta porta. Ho intentem?

Els nois van estar-hi d’acord i l’Oleguer va utilitzar la carta per veure si funcionava. De cop i volta, la carta es va transformar en el pany, però… el pany era tancat… Com podien obrir-lo?

La Nàdia va pensar una possible solució i els va cridar tota esglaiada:

—Ep, nois! Perquè no intentem utilitzar el medalló amb la moneda per obrir el pany? Al cap i a la fi, ells ens han portat fins aquí, llavors, potser ells també ens poden fer seguir endavant.

El soldat romà va dir que, si ho volien provar, li deixessin fer-ho a ell, perquè no sabien què es trobarien darrere la porta i si hi havia algun perill, potser els podria ajudar.

La Monèdix li va donar el medalló i entre tots dos van aconseguir obrir-la.

Quan van travessar la porta, de cop i volta, es van veure envoltats per uns arbusts que marcaven diferents camins. No podia ser! No tenien un únic camí a seguir! Què farien, doncs? —va pensar la Monèdix alhora que exclamava:

—Nois, això és un laberint! Què fem? Quin camí triem?

Entre tots van decidir escollir el camí del mig, que era el que sempre funcionava. Però aquest camí era el més difícil i perillós al primer cop d’ull. No obstant això, van començar a caminar en mig d’alguns bassals, es van trobar pedres grosses que els barraven el pas i, de mica en mica, s’adonaven que s’anava fent fosc. Sense voler, la Monèdix va topar amb una branca que va activar un mecanisme que va tancar la porta d’on venien i va obrir un forat immens que els impedia el pas.

—Què fem ara? —va preguntar la Sílvia.

En Roger, que fins ara no havia dit res i semblava que estava mig mort de por, va proposar de llançar una branca al forat per saber quina profunditat tenia. Així ho van fer i quan van tirar la branca, aquesta va topar amb un vidre transparent que feia de tapadora del forat. Estaven salvats! Si aconseguien passar per sobre el vidre sense que es trenqués, podrien continuar el camí.

D’un en un i molt a poc a poc, van poder passar a l’altre costat del forat. El sender era més fosc i més estret, cada vegada feia més fred i els nois començaven a tenir gana. El camí estava ple de teranyines i ja no veien per on passaven, perquè també hi havia una boira espessa, d’aquelles on no hi veus tres dalt d’un burro.

Van sentir uns sorolls molt estranys i llunyans. De mica en mica, feien camí i cada cop els molestava més allò que sentien. Semblava un repicar de campanes monòton i intens, clonc, clonc, clonc... Els ensordia. De sobte, es van trobar amb un espai ple de cases fetes de fusta i tot un seguit de gent que estava treballant amb unes eines d’allò més rudimentàries per als nostres amics. Al fons i dalt d’una muntanya es veia un castell amb quatre torres immenses. No podia ser!

Els homes estaven forjant ferro i fabricant espases per als cavallers d’allà: preparaven armes per defensar-se de possibles lluites amb comtats veïns. Havien entrat a l’edat mitjana! I l’aniversari de la Gemma prometia ser d’allò més divertit.

CAPÍTOL 4: Arribada a l’època medieval

Els nois van baixar fins al poble, amb molt de compte per poder passar desapercebuts, cosa que era difícil perquè la roba que portaven era d’una altra època.

La Nàdia va dir:
—Hem d’aconseguir roba nova, per poder passejar tranquil·lament entre la gent del poble.
—D’acord, hem d’intentar agafar-la d’algun lloc on estigui estesa —va dir en Roger.

Van veure que hi havia una nena d’uns nou anys jugant a la vora d’un riu, molt a prop d’una casa petita de fusta

—Podem preguntar-li a aquella nena si ens pot ajudar a aconseguir roba i aliments per poder continuar el nostre viatge —va comentar l’Oleguer.

La Gemma es va oferir voluntària per parlar amb ella, i d’aquesta manera no l’espantarien. Quan es va apropar a la nena, suaument li va dir:
—Com et dius?
—Ginebra —li va contestar—. I tu?
—El meu nom és Gemma.
—Quin nom més estrany, no l’havia sentit mai!!! —va respondre la Ginebra.

Poc a poc es van fer amigues, i en un moment donat la Gemma va decidir explicar-li d’on venia per veure si la Ginebra la podia ajudar a aconseguir roba d’aquella època.

Quan la Gemma li va explicar tota la història ella no s’ho podia creure, la va acompanyar on era l’Oleguer perquè li ensenyés les cartes i d’aquesta manera s’ho pogués creure.

La Ginebra va dir que els ajudaria en tot el que pogués, i va començar per aconseguir roba d’aquella època que tenia a casa seva (dins d’un bagul).

Un cop vestits adequadament, van anar al poble. Van veure gent treballant en les feines típiques d’aquell temps: uns feien pa, uns altres treballaven el ferro, els alfarers treballant el fang, etc. Quan anaven pels carrers, feia olor de fusta cremant-se a les fogueres, ho feia la gent del poble per escalfar-se i poder fer el menjar.

La gent comentava que els musulmans estaven a la vora i temien que fossin atacats, ja que en aquella època estaven conquerint la península Ibèrica i es produïen moltes guerres. Ells s’estaven preparant pel que pogués passar, per això estaven treballant tant (fent armes de ferro i fent menjar per tenir-lo en cas de necessitat).

Quan va arribar la nit, els nois es van refugiar a casa de la Ginebra, ella i els seus pares els van acollir, ja que estaven impressionats per la història que els van explicar del passat i del futur i sobretot per la màquina del temps. Va ser creïble quan en Roger els va ensenyar una foto d’una ciutat moderna que portava a la butxaca.

En pocs dies els musulmans van atacar al poble, destruint tot el que trobaven al seu pas, fins que van arribar a dalt del castell, on vivien els nobles, que en aquella època juntament amb l’església eren els amos de les terres, i a la vegada ajudaven el rei quan hi havia invasions.

El gran castell situat a dalt del cim era de pedra blanca amb uns grans murs des d’on podien veure l’enemic a temps quan s’acostava, per defensar-se millor. També hi havia a tot el voltant del castell una fossa molt profunda plena d’aigua i cocodrils, de manera que ningú podia accedir al castell si no travessava el pont llevadís que normalment estava tancat perquè no pogués entrar l’enemic.

Els musulmans ho van aconseguir, amb unes cordes que van llançar a dalt del castell. Va entrar un d’ells, va obrir el pont llevadís i es van ficar els altres que estaven a fora.

Una vegada dintre, van retenir els nobles d’aquell poble dins d’una cel·la, a les masmorres del castell, d’aquesta manera van dominar-ho tot.

La Ginebra i els nois, en veure tot el que havia passat al castell, van decidir unir-se amb la resta de la gent del poble per poder derrotar-los amb intel·ligència, ja que no tenien més mitjans per poder lluitar; a sobre, els musulmans eren més nombrosos.

Dins d’un bagul de casa seva, la Ginebra va treure una espasa i va dir:
—Aquesta espasa pertany als meus avantpassats, ha passat de generació en generació, fins als nostres temps, amb ella podríem lluitar per poder alliberar el nostre poble.
—Què té d’especial aquesta espasa? —va preguntar la Monèdix.

El pare de la Ginebra els va explicar que juntament amb l’espasa van trobar un manuscrit que deia que si trobaven la peça que faltava al mànec podrien ser forts i valents.

L’Oleguer va tenir una idea: posar la carta de geometria dins del forat quadrat del mànec de l’espasa, i així ho va fer, i aquesta es va il·luminar com si fos un estel fugaç.

La Ginebra els va explicar que hi havia una llegenda que deia que si llançaves una espasa dins la fossa d’aigua del castell i aquesta s’enfonsava i quedava en posició vertical, el castell quedaria totalment incomunicat, i potser seria una bona idea perquè els musulmans es retiressin, ja que no tindrien aliments ni aigua per poder sobreviure gaires dies.

Els nostres amics van decidir que aquella mateixa nit anirien a llençar l’espasa amb la peça col·locada (de la carta geomètrica) a la fossa del castell com deia la llegenda. De cop, l’aigua de la fossa va desaparèixer i la porta llevadissa del castell es va tancar lentament, de manera que els musulmans van quedar dintre i no podien accedir a fora de la muralla ni del castell.

Amb el pas dels dies, els aliments del castell s’anaven acabant, i els musulmans demanaven ajuda des de dintre.

Finalment es van rendir. Els musulmans van treure un mocador blanc en senyal de rendició a la batalla, ja que estaven afamats i esgotats.

Tot el poble va celebrar aquesta gran victòria, però ara hi havia un altre problema, i era aconseguir tornar a obrir de nou les portes llevadisses del castell per deixar anar els musulmans cap a les seves terres i, el més important, poder alliberar els nobles que estaven presoners en algun lloc del castell.

—Tinc una idea!!! —va dir la Sílvia—. Tornarem a recuperar l’espasa i intentarem obrir una altra vegada la porta llevadissa del castell.
—Ben pensat —li va contestar l’Oleguer—. Però, com l’agafarem?
—Lligarem amb una corda la Ginebra, ja que pesa menys, i que agafi l’espasa, i veurem que passa. El problema és que hi ha cocodrils.

—Tinc la solució!! —diu la Ginebra—. A casa tenim una gàbia de fusta, puc ficar-me dintre i d’aquesta manera estaré protegida, mentrestant vosaltres llanceu menjar i entreteniu els cocodrils.

Així ho van fer. La Ginebra poc a poc va arribar al fons de la fossa. S’apropava lentament al mànec de l’espasa, tots junts van pujar la Ginebra i, a mesura que la treien, la fossa s’anava omplint novament d’aigua, i la porta també tornava a obrir-se.

Així ho van fer. La Ginebra poc a poc va arribar al fons de la fossa. S’apropava lentament al mànec de l’espasa, tots junts van pujar la Ginebra i, a mesura que la treien, la fossa s’anava omplint novament d’aigua, i la porta també tornava a obrir-se.

Els musulmans van sortir corrents del castell, perquè la gent del poble els perseguia amb torxes de foc, llances de ferro, pedres punxegudes, etc., i ells van marxar tan ràpid i lluny com van poder.

La Ginebra i els nois van entrar al castell amb la intenció de trobar els nobles i alliberar-los. Després de buscar molt per tots els amagatalls, finalment els van localitzar dins d’una cel·la, encara amb vida. L’Oleguer va utilitzar la carta de la clau per obrir aquella porta, que els impedia sortir.

Gràcies a la valentia de la Ginebra i els nois, el poble va poder recuperar la tranquil·litat que havia tingut fins llavors.

La Monèdix i el soldat romà van tenir una conversa i van decidir quedar-se en aquell meravellós poble perquè els havia agradat molt.

Els nois volien tornar a casa seva amb la màquina del temps i viure noves aventures, però la màquina del temps estava totalment destruïda, i ells la volien reconstruir per poder viatjar a la seva època, la contemporània, però abans havien d’arreglar-la.

La Ginebra els va explicar que al poble hi havia un inventor que es deia Artur i els podria ajudar a reconstruir-la. Així ho van fer, però una vegada construïda, van provar d’endegar-la i no va funcionar. Es van adonar que hi havia una nova peça que era rodona com la moneda. En Roger va dir:

—Potser hem de posar una moneda d’aquesta època dins d’aquesta peça.
—Tens raó, provem-ho —va dir la Gemma.

Va ser en aquest moment que la màquina va començar a fer un “crac-crac” com si volgués posar-se en funcionament, però no hi havia manera. Ho van intentar de nou, i aquesta vegada va ser la definitiva. La Ginebra va començar a plorar, perquè s’imaginava que no els tornaria a veure mai més, amb totes les històries que havien passat junts.

La Monèdix li va dir:
—No ploris, si vols et regalo el meu amulet, t’ajudarà d’ara endavant, protegint-te i donant-te molta sort durant la teva vida.
—Gràcies, t’ho agraeixo —va contestar la Ginebra, i així va parar de plorar.

Mentrestant, els nostres protagonistes anaven viatjant amb la màquina del temps per un túnel de tots colors, amb estrelles, llunes i sols, etc. Van aparèixer al portal de casa de la Gemma, la màquina del temps va desaparèixer, i quan van entrar, van trobar els pares de la Sílvia, els del Roger, els de la Nàdia, els de l’Oleguer, els de la Gemma i la Carlota amb el seu xicot.

La Carlota va dir:
—Què, heu desaparegut una bona estona a la màquina del temps, oi?
—Sí!!! —van dir tots els nois alhora.

La mare de la Gemma els va dir que la festa ja era preparada, i tots van entrar a una habitació que estava plena de confeti i globus de colors. Hi havia una taula plena de plats preparats i un pastís de quatre pisos. Penjada del sostre hi havia una pinyata en forma de gos. També hi havia un radiocasset.

S’ho van passar molt bé ballant, menjant pastís i bevent refrescos.

A la nit, la Gemma rumiava a la seva habitació que havia estat la festa d’aniversari més divertida de la seva vida.

Fi, oi que hos a agradat?

Contes

2008-06-11T08:27:00.000-07:00

Agró que s'havia fet vell, L'	Narcís
Agulla de sargir, L'	Nunkui, la creadora de plantes
Àliga d'or, L'	Núvol, El
Aloges de Banyoles, Les	Ós, el corb, l'home i la serp
Aneguet lleig, L'	Pagesa astuta, La
Aprenent de lladre, L'	Patufet
Barba Blava	Peix parlador, El
Bella dorment	Peixet d'or, El
Bella i la Bèstia, La	Pell del cocodril, La
Blancaflor	Per que els gossos persegueixen els cotxes
Blancaneu	Pere i el llop
Cabreta i el llop, La	Pere sense Por, En
Campaneta, La	Perla del drac, La
Camperol i el diable, El	Peter Pan
Caputxeta vermella, La	Petita Tulipa, La
Cavall, Cérvol i el caçador, El	Pinotxo
Cérvol vanitós, El	Present de Sant Pere, El
Cigala i la formiga, La	Príncep feliç, El
Ciutat de les mil torres, La	Príncep granota, El
Corb i la serp, El	Princesa i el pèsol
De qui fou la culpa?	Princesa Trista, La
Diable i la seva àvia, El	Rapunzel
Diamant i la gota de rosada	Rata i l'Ermità, La
Dos hereus, Els	Rateta que escombrava l'escaleta, la
En Patufet ( Versió Popular Catalana )	Ratolí i el lleó, El
Endenvinalla, L'	Rei Artur, El
Esperit de l'arbre, L'	Rei orelles d'ase, El
Espines del queshque, Les	Rei, la puça i el poll
Flautista d'Hamelín, El	Reina de les Neus, 1a història
Gall de les botes grogues, El	Reina de les Neus, 2a història
Gall i la Guineu	Reina de les Neus, 3a història
Gallina dels ous d'or, La	Reina de les Neus, 4a història
Gallina negra, La	Reina de les Neus, 5a història
Gat amb botes	Reina de les Neus, 6a història
Gegant d'Escòcia, El	Reina de les Neus, 7a història
Gegant egoista	Rínxols d'or
Gos i el cocodril, El	Riquet el del plomall
Gran consell celebrat per les rates	Rossinyol, El
Granota i el Bou, La	Rumpelstilskin
Guineu i el corb, La	Sabater i els follets, El
Hansel i Gretel	Senglar de bronze, El
Home just, l'	Serp Blanca, La
Jack i la mongetera màgica	Set cabretes i el llop, Les
Llaurador i els seus fills, el	Sireneta, La
Llebre i la tortuga, La	Soldadet de plom, El
Llegenda de Sant Jordi, la	Tres filadores, Les
Llenyataire honrat, El	Tres ossets i la noia, Els
Lleó vençut per l'home, El	Tres porquets, Els
Lletera, La	Tres princeses burletes, Les
Llop i la cigonya, El	Vailet trapella, El
Molinet Màgic	Venedora de llumins, la
Monstre de Banyoles	Ventafocs
Mort enganyada, La	Veritable justícia, La
Mostela i el seu marit, La	Vestit de l'emperador, El
Músics de bremen, Els	Xacalets eixerits, Els

Castellers

2008-06-11T08:22:00.000-07:00

Els castellers son els millors.


... els Castellers de Sabadell. 500 x 400 - 32 KB - gif farcintfaixa.blogspot.com	Els Castellers de Sabadell tenim ... 457 x 640 - 65 KB colla.saballuts.org	Els castells de set i mig es fan ... 400 x 600 - 122 KB - gif colla.saballuts.org [ Més informació de colla.saballuts.org ]	... 3.000€ a la nit dels Castells. 484 x 344 - 19 KB - jpg www.lespadat.com	Castellers de Sabadell 375 x 428 - 25 KB - gif www.sabadell.cat

Escut de Sabadell 175 x 255 - 11 KB - jpg farcintfaixa.blogspot.com [ Més informació de www.sabadell.cat ]	Castellers de Sabadell 300 x 396 - 61 KB - gif xerrics.org	Castellers de Sabadell \| Web ... 480 x 640 - 41 KB - jpg colla.saballuts.org	... és dels castellers de sabadell) 800 x 672 - 127 KB - jpg picasaweb.google.com	... amb els castellers de sabadell i ... 800 x 627 - 121 KB - jpg picasaweb.google.com [ Més informació de lh3.google.com ]

... els Casteller de Sabadell i els ... 450 x 600 - 134 KB - jpg wwww.borinots.cat	Castellers de Sabadell - Viquipèdia 240 x 357 - 24 KB - jpg ca.wikipedia.org	Castellers de Sabadell 180 x 268 - 16 KB - jpg www.wikiclone.org	... Sabadell: Castellers de Sabadell ... 500 x 667 - 115 KB - jpg farcintfaixa.blogspot.com	Els Castellers de Sabadell per la ... 384 x 512 - 39 KB carolacarabola.blogspot.com

... Sabadell: Castellers de Sabadell ... 500 x 667 - 290 KB - jpg farcintfaixa.blogspot.com	... part dels Castellers de Badalona ... 342 x 512 - 37 KB carolacarabola.blogspot.com	... Sabadell: Castellers de Sabadell ... 500 x 667 - 105 KB - jpg farcintfaixa.blogspot.com	Els Castellers de Sabadell també ... 240 x 320 - 17 KB - jpg carolacarabola.blogspot.com	Castellers de Sabadell moments abans ... 335 x 500 - 100 KB www.flickr.com

Sabadell, el himne

2008-06-11T08:18:00.000-07:00

Aquest any el sabadell a segona dibisió. Aqui hos deixem el himne, tot un orgull.

Festa al parc catalunya

2008-06-11T08:16:00.000-07:00

Gran festa al parc.

Fangoria a Sabadell

2008-06-11T08:12:00.000-07:00

Fangoria be a sabadell a la festa major de 2007

Si hem de pensar en una icona de la movida madrileña, ràpidament ens ve al cap Alaska i Nacho Canut. Des de fa 18 anys formen el grup musical Fangoria. Ambdós havien coincidit anteriorment als grups Kaka de Lux, Alaska y Dinarama i Alaska y los Pegamoides. El seu estil de música es defineix com electro-pop o tecno pop, considerat per les generacions actuals "de vanguardia", pioners d'aquest estil a principis dels anys 80. Amb El extraño viaje, el seu últim treball, buscaven un canvi i ho han aconseguit. El CD és el disc que més s'assembla a un concert, amb 12 cançons molt ballables i curtes i amb temes que descriuen les seves facetes, el seu viatge interior.

Sabadell

2008-06-11T08:03:00.000-07:00

Sabadell


(En detall)	(En detall)

Localització

Municipi del Vallès Occidental

Eix Macià de Sabadell

Estat
• Autonomia
• Província
• Àmbit funcional
• Comarca

Espanya
Catalunya
Barcelona
Metropolità
Vallès Occidental

Gentilici

Sabadellenc, sabadellenca

Superfície

37,89 km²

Altitud

190 m

Població (2007)
• Densitat

201.712 hab.
5.323,62 hab/km²

Coordenades

41° 32′ 54.93″ N 2° 6′ 27″ ECoordenades: 41° 32′ 54.93″ N 2° 6′ 27″ E

Sistema polític
Entitats de població

Agermanament

Argub (Sàhara Occidental)
Matagalpa (Nicaragua)
Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina)

Sabadell és una ciutat de la comarca catalana del Vallès Occidental, de la qual és actualment co-capital juntament amb Terrassa. És la segona ciutat en població de la seva comarca i la cinquena de Catalunya, amb 201.712 habitants el 2007^[1]. L'existència del nucli de població en si es remunta com a mínim a fa 3.500 anys, com ho demostren troballes arqueològiques a la zona de Can Roqueta i Can Gambús.

La ciutat va ser pionera en la revolució industrial a Catalunya dins el sector tèxtil, i a mitjans del segle XIX es convertí en la ciutat llanera més important de l'Estat Espanyol, rebent el sobrenom de la Manchester catalana. Encara avui en dia es poden veure nombrosos vapors, la majoria dels quals han estat reconvertits en seus de serveis socials com ara biblioteques o l'Àrea de Joventut. Aquesta herència tèxtil va deixar un marcat caràcter industrial a la ciutat que encara és present avui en dia. Al llarg de les últimes dècades, Sabadell s'ha anat diversificant vers el sector serveis, amb l'aparició i desenvolupament de diverses empreses de la ciutat.

Taula de continguts

[amaga]

Història

Article principal: Història de Sabadell

Etimologia

El nom Sabadell és atestat per primera vegada en un manuscrit de l'any 1050, en referència a una via que unia la ciutat amb Sant Cugat del Vallès. S'han proposat diverses teories sobre l'origen del nom, que van des de topònims llatins com badallum (en referència al gual per travessar el riu Ripoll) fins a un nom provinent de l'església de Sant Salvador (Salvadorell convertint-se en Salvadell i després Sabadell), passant per la teoria, actualment descartada, que el nom de la ciutat es deu a la ceba que adorna el seu escut.

Una altra hipòtesi fa referència a l'arribada d'un hostaler de Collsabadell, al Vallès Oriental. El seu hostal hauria donat origen, més endavant, al nucli habitat. Finalment, és possible que el topònim tingui el seu origen en el dia en què tenia lloc el mercat, el dissabte o sabbatum.

Escut i bandera

L'actual escut de Sabadell, és un escut heràldic que fou aprovat pel Ple de l'Ajuntament de Sabadell el 29 de juny de 1992. És un escut caironat truncat amb una corona mural de ciutat. La ceba al·ludeix al nom de la ciutat i a l'origen humil de la seva població i les quatre barres catalanes recorden que la ciutat pertanyé a la Corona.

La bandera de Sabadell és la formada per dues franges horitzontals: blanca la de dalt i verda la de sota, la qual està travessada per una tercera franja de color groc. Fou dissenyada el 1928 per encàrrec a la Casa Jorba SA de Barcelona a partir d'una proposta del mateix Ajuntament. El cost de la confecció fou de 2.750 pessetes de l'època. ^[2]

Sabadell antigament

Restes arqueològiques trobades a la zona de Can Roqueta i Can Gambús indiquen que el nucli que actualment és Sabadell ja era un dels poblats de pagesos i pastors més importants d'Europa fa 3.800 anys. La presència humana a la comarca del Vallès Occidental es remunta a fa aproximadament set mil anys.

El nucli va crèixer a partir del que avui en dia és conegut com a La Salut. Els seus habitants ibers l'anomenaven Arrahona, i es dedicaven a l'agricultura, la ramaderia, la caça i la pesca. En aquells temps, la regió es trobava en territori dels laietans. Les seves cases devien ser rectangulars i fetes de pedra. La seva ceràmica no estava gaire desenvolupada i tampoc no treballaven gaire el bronze i el ferro.

L'arribada dels romans l'any 218 aC encetà un procés de romanització en què la cultura ibèrica indígena anà assimilant als costums romans. Els primers poblats romans al Vallès Occidental daten del segle II aC. En el cas de Sabadell, com en molts altres, els romans s'assentaren en un nucli ja existent; la població ibèrica de La Salut. El segle I, amb August com a emperador, fou un període ric en construccions de vil·les dedicades principalment a la producció de vi. La vil·la de La Salut ha estat tradicionalment associada a la mansió d'Arragonem, malgrat que aquest vincle no té suport arqueològic. Aquesta mansió era un lloc d'avituallament pels viatgers que recorrien la Via Augusta de Roma a Cadis.

Durant l'edat mitjana, el nucli es desenvolupà al marge dret del riu Ripoll. Els primers edificis foren construïts al costat de la capella de Sant Salvador (actualment l'església de Sant Fèlix), documentada des de l'any 1076. També s'hi bastiren molins fariners.

Les primeres referències al mercat de Sabadell daten del 1111. Aquest mercat era un centre de reunió per pagesos de tot el Vallès. Conegut pel nom de Forum Sabatelli i situat a l'actual Plaça Major, aquest mercat fou el cor de l'activitat comercial de Sabadell durant més de vuit segles. Al voltant d'aquest mercat, i de l'església, el nucli urbà es desenvolupà, amb l'aparició dels primers carrerons.

Roger Bernat de Foix vengué la ciutat el 1366 a Elionor de Sicília, esposa de Pere III. Amb l'estatus de vila reial, Sabadell aconseguí privilegis que en revitalitzaren la vida social i econòmica. El rei manà reforçar les muralles de Sabadell el 1374, per por que la dinastia de Mallorca enviés tropes a Catalunya. Posteriorment, el rei revengué Sabadell a la ciutat de Barcelona. Al segle XV, la ciutat tornà definitivament a la Corona, però això no impedí que perdés gairebé la meitat de la seva població, quedant-se en aproximadament cinc-cents habitants.

L'edat moderna fou un període de gran expansió territorial per Sabadell; entre el segle XVI i el segle XVIII, la superfície de Sabadell passà de 37.900 m² a 78.272 m². La ciutat també començà a influir de manera important sobre nuclis que més endavant hi quedarien incorporats, com Sant Julià. Tot i que la indústria tèxtil llanera fou dominant, també hi hagué una diversificació de l'activitat industrial, amb el desenvolupament de la indústria terrissera i paperera.

Sabadell contemporània

Porta principal del Vapor Codina

El segle XIX fou un període d'expansió per la indústria tèxtil de la ciutat. La primera màquina de vapor fou instal·lada el 1838, i Sabadell aviat s'omplí de Vapors, convertint-se en el principal centre llaner d'Espanya. El terme municipal s'estengué fins l'actual ronda de Zamenhof i el carrer de Villarúbias, i la població es multiplicà per onze al llarg del segle, gràcies en part a la immigració d'Alacant, Múrcia i València. Per abastir aquesta població creixent, es crearen societats per protegir el subministrament d'aigua, s'inaugurà la línia de tren a Barcelona, s'instal·là l'enllumenat públic als carrers cèntrics i s'instal·laren les primeres clavegueres. Eventualment, Sabadell obtingué el títol de ciutat el 1877. Durant el segle XIX també nasqueren dues importants entitats financeres, la Caixa d'Estalvis de Sabadell (1859) i el Banc Sabadell (1881).

Durant el segle XX, la població es multiplicà per deu. La ciutat s'expandí amb la incorporació d'alguns nuclis de població com La Creu Alta. La indústria continua basant-se en els tèxtils i la metal·lúrgia i cap a la segona meitat del segle començà a diversificar-se en el sector terciari. L'elevada immigració de les dècades del 1950, 1960 i principis del 1970 provocà l'aparició de nombrosos barris nous, on encara avui dia un percentatge important dels habitants són d'origen immigrant.

Sabadell fou una ciutat on molts grups d'individus s'implicaren en la causa democràtica en la transició. Als últims anys del franquisme, la ciutat conegué una important crisi econòmica que féu plantejar la necessitat d'un nou model de desenvolupament per Sabadell.

Pel que fa al paisatge urbanístic, a la primera meitat del segle es construïren emblemàtics edificis modernistes com ara l'Hotel Suís (1902) o la Torre de l'Aigua (1918). A finals de segle, en canvi, l'objectiu fou posar ordre en el creixement descontrolat dels anys del franquisme, dotant tots els barris de les infraestructures necessàries. La incessant construcció de nous blocs de pisos de moltes plantes contrasta amb la inauguració d'espais verds com el Parc Catalunya o el Parc Taulí (1992). La incorporació del nou barri de Can Llong i la creació d'un parc fluvial a l'entorn del riu Ripoll són altres fets destacables.

Actualment, el govern de la ciutat aposta per una terciarització encara més marcada de la ciutat, invertint en formació i desenvolupament i inaugurant noves instal·lacions dedicades essencialment al sector de serveis.

Política

Protesta contra la tortura a Sabadell.

El 1999 Antoni Farrés (IC) va deixar voluntàriament el càrrec després de 20 anys de govern, tot el període de la transició democràtica. Les primeres eleccions sense ell les va guanyar per sorpresa el PSC, amb Manuel Bustos al capdavant, amb només 99 vots de diferència amb la segona candidatura, la d'Entesa per Sabadell. Aquest fou elegit batlle en coalició amb CiU i ERC, amb l'oposició de l'Entesa i el PP. Posteriorment ICV va abandonar l'Entesa i va passar a formar part del govern encapçalat per Manuel Bustos. A partir d'aquell moment es va convertir en un quadripartit: PSC, CIU, ERC i ICV. A les següents eleccions del 2003, el PSC guanya amb majoria absoluta, però es manté el govern de coalició quadripartit. El primer en abandonar-lo és CiU, acusant el govern de prendre les decisions unilateralment. Més tard, una càrrega policíaca al bar Bemba i la detenció d'un jove de 14 anys per enganxar un adhesiu denunciant l'anomenat Estil Bustos, entre d'altres, provocà una forta crisi a la ciutat^[3] que va culminar amb el trencament del govern de coalició amb els dos socis restants, ERC i ICV. Des d'aleshores la tensió va disminuir, i a les següents eleccions el PSC va baixar de 40000 a 30000 vots, tot mantenint encara però una majoria simple que li permet continuar governant.

[edita] Mandats en el període democràtic

Període	Alcalde	Partit
1979-1983	Antoni Farrés i Sabater	PSUC
1983-1987	Antoni Farrés i Sabater	PSUC
1987-1991	Antoni Farrés i Sabater	Iniciativa per Catalunya
1991-1995	Antoni Farrés i Sabater	Iniciativa per Catalunya
1995-1999	Antoni Farrés i Sabater	Iniciativa per Catalunya
1999-2003	Manuel Bustos Garrido	PSC
2003-2007	Manuel Bustos Garrido	PSC
2007-	Manuel Bustos Garrido	PSC

[edita] Darreres eleccions municipals

**Resultats electorals de Sabadell, 2007**
Candidatura		Cap de llista	Vots	Regidors/Consellers
	Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal	Manuel Bustos Garrido	30.087	13
	Convergència i Unió	Carles Rossinyol Vidal	10.997	5
	ICV-EUiA-EPM	Carmen García	9.551	4
	Partit Popular	Jorge Soriano José	6.021	2
	Entesa per Sabadell-Candidatures Alternatives del Vallès	Isidre Soler Clarena	5.968	2
	Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal	Magí Rovira i Font	4.258	1
	Altres		4.208	-
	En blanc		2.095	-
Total		73.503		27

[edita] Geografia

El Ripoll un dia de tempesta.

Sabadell se situa al centre de la comarca del Vallès Occidental, a aproximadament vint quilòmetres de Barcelona. Començant pel nord i en la direcció de les agulles del rellotge, limita amb els municipis de Castellar del Vallès, Sentmenat, Polinyà, Santa Perpètua de Mogoda, Barberà del Vallès, Badia del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Sant Quirze del Vallès i Terrassa.

La ciutat ocupa 37,79 m2 i té una densitat de població de 5.337,57 hab/km2. L'altitud de la ciutat és d'uns 190 metres^[4].

El riu Ripoll passa per l'est de la ciutat al llarg de 7 kilòmetres, separant el nucli principal de Sabadell d'alguns barris com ara Torreromeu o Poblenou. La disposició del riu sobre terrenys al·luvials ha provocat una erosió accidentada al llarg del seu recorregut, sobretot a la part central, que té com a resultat un paisatge característic i fàcil de reconèixer de talussos, cornises i terrasses.

[edita] Divisió administrativa

Entitat de població	Habitants
Berard	1.515
Sabadell	182.105
Salut, la	1.723
Sant Nicolau	5.678
Togores	36
Font: Municat

La ciutat està dividida en set districtes. Cada districte compta amb un o més sectors, que a la vegada estan formats per un o més barris.

Districte 1 (44.354 hab. al 2002) Sector Centre Centre Hostafrancs La Cobertera Sector Sant Oleguer: Laietana Sol i Padrís Avinguda-Eixample	Districte 2 (23.809 hab. al 2002) Sector La Creu Alta La Creu Alta Sector Can Puiggener Can Puiggener Sector Togores	Districte 3 (34.999 hab. al 2002) Sector Ca n'Oriac Ca n'Oriac Torreguitart Torrent del Capellà Sector Nord Sant Julià La Plana del Pintor Can Deu La Roureda Sector Sant Julià
Districte 4 (32.056 hab. al 2002) Sector La Concòrdia La Concòrdia Can Borgonyó Sector Can Rull Can Rull Cifuentes Via Alexandra Sector Berard Can Llong	Districte 5 (16.472 hab. al 2002) Sector Gràcia Gràcia Sector Can Feu Can Feu Els Merinals Can Gambús Sector Oest	Districte 6 (28.898 hab. al 2002) Sector La Creu de Barberà La Creu de Barberà Les Termes Sector Sud Espronceda Campoamor Sector Sant Pau
Districte 7 (7.303 hab. al 2002) Sector La Serra El Poblenou Torre-romeu Sector Est

Demografia

Evolució en nombre de ciutadans a Sabadell.

Evolució demogràfica

1497 f	1515 f	1553 f	1717	1787	1857	1877	1887	1900
82	116	144	1.145	2.212	13.945	18.117	19.645	23.294

1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1990
28.125	37.529	45.607	47.831	59.494	105.152	159.408	184.943	192.142

1992	1994	1996	1998	2000	2002	2004	2006	-
189.113	189.006	185.798	184.859	183.727	187.201	193.338	200.545	-

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Llocs d'interès

Torre de l'aigua

Article principal: Torre de l'Aigua de Sabadell

Torre de l'aigua

Construïda el 1918, s'hi emmagatzemava l'aigua del Ripoll per distribuir-la a la població. Va funcionar des del 1922 fins al 1967. Forma part dels 100 elements del Patrimoni Industrial de Catalunya per la seva singular construcció de formigó armat. Obra de Lluís Homs i Moncusí i de Josep Renom i Costa, arquitectes, i de Francesc Izard i Bas, enginyer industrial.

[edita] Casa Duran

Casa Duran

Fou construïda al pedregar entre 1578 i 1606 per Feliu Duran, procurador reial i jurat del Consell de la Vila. Home de destacat protagonisme a la vila. La casa combina els elements senyorials amb les característiques d'una casa de pagès, i tot i ser reformada el s. XVIII, conserva l'estructura original. És un bé patrimonial protegit des del 1958 i és declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. a passar a ser propietat municipal l'any 2003.

[edita] Campanar de Sant Fèlix

Es va començar a construir en 1724 coincidint amb les obres de reforma i d'ampliació de l'església, bastida el segle XV. D'estil barroc, planta octogonal i quatre cossos: tres de pedra i un de terra cuita. Al capdamunt s'hi troba el comunidor, el pis de les campanes, el terrat i l'habitació del rellotge. A la planta baixa hi havia la capella del Roser i de Sant Joan, avui desaparegudes.

Ajuntament de Sabadell

L'edifici fou construït entre els anys 1871 i 1872 i primerament allotjava l'escola dels Pares Escolapis. L'any 1880 va passar a mans de l'ajuntament, que el va reformar i posteriorment s'hi va instal·lar. Els fanals de l'entrada són rèpliques dels que hi havia a principis del segle XX.

Edifici Caixa Sabadell

Un exponent del modernisme català de principis del segle XX. Construït el 1915, obra de Jeroni Martorell. Hi destaquen la façana principal, el pati Turull i el saló d'actes. Al costat de l'edifici hi ha uns jardins, popularment anomenats jardinets de la Caixa.

Teatre Principal

Article principal: Teatre Principal de Sabadell

Teatre del 1866 recentment reformat, un dels més antics de Catalunya. Durant anys va funcionar com a sala de cinema.

Can Deu

El bosc de Can Deu forma part de la ciutat de Sabadell, està situat al parc periurbà dels barris de Sant Julià i Can Deu. Dins del bosc hi trobem la Masia de Can Deu de més de cinc-cents anys d’història, l'any 1964 la Caixa d’Estalvis de Sabadell la va adquirir per conservar el ric patrimoni del món rural de la ciutat i oferir el Bosc de Can Deu com un espai de lleure i de conservació del medi natural. També hi podem trobar les ermites de Sant Julià d’Altura i la de Sant Vicenç de Verders, aquesta última essent traslladada per evitar de quedar colgada pel pantà de Sau.

Can Feu

Situada en el torme de Jonqueres hi ha la torre i el mas de Feu. Aquesta família l'adquirí al s.XV, qui a les darreries del s.XVIII obtingué el títol de noblesa, sent el primer en ser-ho Pau de Feu. I aleshores sobre aquesta masia s'hi erigí l'actual castell. Actualment és el districte 5è de la ciutat.

Imatge de la font Rosella, situada al bosc de la Concòrdia

Font Rosella

Al segle XIV, concretament a l'any 1367, els primers pobladors agafaven l'aigua d'una font principal anomenada la font Rosella i d'un parell més de fonts situades entre ca n'Oriac i can Borgonyó. En memòria de la antiga font Rosella l'any 1980, la Companyia d'Aigües de Sabadell, SA va fer una font al final del carrer de la Via Aurèlia, on hi ha l'anomenat Bosc de la Concòrdia, part del que era el bosc de Can Borgonyó i a prop d'on era l'originària font Rosella. Per la proximitat a aquesta font agafa el nom l'escola Font Rosella, situada al barri de la Concòrdia.

Altres

Bosc de la Concòrdia
Ca la Daniela
Can Garriga
Can Pagès
Can Rull
Can Roqueta

Despatx Lluch
Edifici del Gremi de Fabricants
Horta de Can Puiggener o del Fruiterar
Molí d’en Font
Molí de Mornau
Parc de Catalunya

Cultura i societat

Esports

Escut del C.E. Sabadell

L'any 1992 va ser subseu olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona'92.

L'entitat esportiva més rellevant és l'equip de futbol més representatiu de la ciutat el Centre d'Esports Sabadell, que tot i que actualment disputi a la 2a divisió B espanyola (3a categoria) té una important història al darrera. Concretament el CE Sabadell ha estat 14 temporades a 1a divisió, 39 a 2a divisió i fins i tot va participar en una edició de la Copa de Fires (actual copa de la UEFA) i va perdre una final de la Copa del Rei.

Altres entitats esportives rellevants de la ciutat són el Club Natació Sabadell (CNS), amb més de 35.000 socis^[5], i la Unió Excursionista de Sabadell (UES), amb gairebé 3.000. Un altre club important de la ciutat és el Club Esportiu Escola Pia Sabadell que destaca en l'àmbit del futbol sala i del bàsquet. Tot i això en el bàsquet el club més important de la ciutat és la Unió Bàsquet Sabadell, que actualment disputa la LEB-2, la tercera divisió de la lliga espanyola de bàsquet.

Museus

Museu d'història de Sabadell

Es troba situat al casal que, el 1859 va fer construir el fabricant Antoni Casanovas. El museu va ser fundat el 1931 amb el nom de Museu de la Ciutat. Aleshores tenia col·leccions d'arqueologia, de paleontologia i d'art. Actualment té mostres de la història de la ciutat des de la prehistòria fins a l'actualitat. Exposicions permanents:

El poblament del territori de Sabadell, de la prehistòria a l'antiguitat tardana
Sabadello, el naixement d'una vila (segles XI-XV)
Manufactura i menestrals, Sabadell del segle XVI al XVIII
Maquinària tèxtil, segles XIX i XX
Del vapor a l'electricitat

Institut Paleontològic Dr. Miquel Crusafont

Museu d'art de Sabadell

Està situat a l'antiga fàbrica de Pere Turull, de la qual se'n conserven algunes estances. La seva col·lecció mostra l'evolució de la ciutat des de finals del segle XIX fins als anys 30. Exposicions permanents:

La Col·lecció, 1875 – 1936 :Academicismes del segle XIX, de l'Art Nou als anys 30
La casa fàbrica Turull: Estances públiques i privades d'una família burgesa del segle XIX

[edita] Institut Paleontològic Dr. Miquel Crusafont

Article principal: Institut de Paleontologia Miquel Crusafont

Inaugurat l'any 1969. Dedicat a la recerca i difusió de materials paleontològics, especialment vertebrats fòssils. L'Institut conserva la millor col·lecció de mamífers fòssils de l'Estat i una de les més importants del món. Compta amb dues sales d'exposició permanent, una extensa biblioteca especialitzada i varis laboratoris.

[edita] Observatori Astronòmic de Sabadell

L'Agrupació Astronòmica de Sabadell^[6] té la seva seu al parc de Catalunya des del 1993. L'edifici compta amb una sala d'exposicions, un auditori, biblioteca, i un observatori en forma de torre cilíndrica on hi ha la cúpula amb el telescopi.

Entitats de cultura popular

Festa a la plaça de Sant Roc a Sabadell

Castellers de Sabadell

Bestiari festiu
- Drac de Sabadell
- Drac Baldomero
Gegants i capgrossos
- Gegants de Sabadell
- Gegants de Gràcia
- Gegants del Rodal
- Gegants de la Puríssima
- Gegants de Covadonga
- Gegants de la Concòrdia
Diables
- Ball de Diables de Sabadell
- Diables de la Creu Alta
- Bruixes del Nord
- Forques de Can Deu
Danses tradicionals
- Esbart Sabadell Dansaire
- Bastoners de Sabadell
- Sabadell Sardanista
- Grup sardanista Mirant al cel
- Danses al Carrer
Música tradicional
- Cobla Sabadell
- Cobla Juvenívola
- Cobla Mediterrània
- Acordionistes Diatònics del Vallès La Vallesana

Castellers
- Castellers de Sabadell
Trabucaires
- Trabucaires de Sabadell
- Trabucaires de Gràcia
Puntaires
- Associació de Puntaires de Sabadell
- Associació de Puntaires Ribot i Serra
Colles de Sant Antoni
- Joventut de Sant Antoni Abad, Colla Nova
- Germandat de Sant Antoni Abad, Colla Vella
Corals
- Lieder Càmera
- Coral Belles Arts
- Orfeó de Sabadell
- Coral Al·leluia
- Escolania Coral Sant Agustí de Sabadell
Pessebres
- Agrupació de pessebristes de Sabadell
- Pessebre Vivent del Casal Parroquial de Sant Salvador
Federacions i col·lectius
- Grup Disbauxa
- Amics de la Creu Alta
Teatre
- Teatre Municipal La Faràndula
- Teatre de Sant Vicenç (Creu Alta)

Fills i filles il·lustres de Sabadell

Oleguer Presas, l'esportista més conegut de Sabadell

Vegeu també la categoria Sabadellencs

Agnès Armengol i Altayó, escriptora (1852-1932)
Francesc Bellapart, (Sant Joan de les Abadesses, 1839 -Sabadell, 1885)
Francesc Bellmunt, director de cinema (1947)
Agustí Borgunyó i Garriga, compositor (1894-1967)
Antoni Bosch i Cardellach, metge i historiador (1758-1829)
Marian Burguès i Serra, artista, pensador i escriptor (1851-1932)
Miquel Calçada i Olivella, també conegut com a Mikimoto, periodista de ràdio i televisió (1965)
Miquel Carreras i Costajussà, escriptor i historiador (1905-?1938)
Lluís Carreras i Mas, escriptor i periodista (1884-1955)
Benet Casablancas i Domingo, compositor (1956)
Ferran Casablancas i Planell, industrial i inventor tèxtil (1874-1960)
Narcís Casanoves i Bertran, compositor (1747-1799)
Andreu Castells i Peig, historiador i pintor (1918-1987)
Teresa Claramunt i Creus, dirigent obrera i sindicalista (1862-1931)
Miquel Crusafont i Pairó, paleontòleg (1910 - 1983)
Sergio Dalma, cantant (1964)
Antoni Farrés i Sabater, polític i batlle de la ciutat
Jordi Ferran, cantant (1960)
Roger Garcia Junyent, exfutbolista professional (1976)
Òscar Garcia Junyent, exfutbolista professional (1973)
Jordi Gené, pilot professional de la WTCC per l'equip Seat (1970)
Marc Gené, pilot de Fórmula 1 (1974)
Moisés Hurtado Pérez (1981), futbolista
Francesc Izard i Bas, enginyer industrial. Torre de l'aigua, Vapor Buxeda Vell.
Mirna Lacambra, soprano (1910)
Sergi Mateu, actor (1955)
David Meca, nedador de llarga distància (1974)
Jaume Mercader, pintor
Josep Moix, secretari general del PSUC del 1949 al 1965 (1898-1973) i alcalde de la ciutat
Joan Montllor i Pujal, excursionista i escriptor (1874-1960)

Fotografia de Mateu Morral, anarquista sabadellenc.

Mateu Morral Roca, anarquista responsable de l'atemptat contra Alfons XIII el 31 de maig de 1906 (1880 - 1906)
Armand Obiols, Joan Prat i Esteve escriptor (1904-1971)
Joan Oliver i Sallarès, Pere Quart escriptor (1899-1986)
Albert Pla, cantautor (1966)
Dani Pedrosa, motorista (1985)
Oleguer Presas, futbolista del FC Barcelona (1980)
Montse Pujol, atleta participant als Jocs Olímpics de Seül (1961)
Toni Ramon i Mimó, músic (1966-2007)
Josep Renom i Costa, arquitecte municipal (1879-1930)
Manuel Ribot i Serra, arxiver municipal (1859-1925)
Francesc Trabal i Benessat, escriptor (1899-1957)
Pere Turull i Sallent, industrial, polític i fundador de la Caixa d'Estalvis de Sabadell (1796 - 1869)
Antoni Vila i Arrufat, pintor (1894-1989)
Joan Vilacasas, nom amb què signava l'obra Joan Vila i Casas, pintor i escriptor (1920-2007)
Joan Vila i Cinca, pintor (1856-1938)
Josep Vila i Casañas, músic (1966)
Pau Vila i Dinarès, geògraf (1881-1980)
Oriol Vilapuig, pintor
Fèlix Vilarrúbies i Busquets, advocat, periodista i batlle de Sabadell (1812-1884)

[Festes locals

A la ciutat hi ha dos dies festius locals cada any.

Dilluns després del segon diumenge de maig: Aplec de la Salut
Cap de setmana després del primer divendres de setembre: Festa Major. S'hi balla el Ball de la Bola

Noms populars de carrers

La Riereta: oficialment, ronda de Ponent
Carrer Fondo: oficialment, carrer de Sant Cugat
Carrer dels Gitanos, oficialment carrer d'en Font
Plaça del Pi-pi, oficialment sense nom
Carrer Ample, oficialment carrer del Papa Pius XI

El parlar sabadellenc

A Sabadell i a tot el Vallès es parla el català central, però la ciutat es caracteritza per tenir alguns trets propis en el seu parlar.

Els sabadellencs també són coneguts com a "ceballuts".
A Sabadell, el fuet també és conegut amb el nom de "petador".
A Sabadell, la regalèssia es coneix també amb el nom d'"estrep".
L'adjectiu "xaix/xaixa" és propi del parlar de Sabadell. Significa brut, deixat, llardós, i s'aplica especialment a les persones. El trobem documentat al poema Tirallonga de monosíl·labs, de Pere Quart.

Transports

Carretera

Per l'oest Sabadell connecta amb l'autopista C-58 en 3 punts diferents. Aquesta autopista comunica la ciutat tant amb Terrassa i Manresa com amb Barcelona. Travessa tota la ciutat la N-150 (també coneguda com "Carretera de Barcelona" o "Carretera de Terrassa"), antigament usada per anar a Barcelona, i que avui dia connecta en un sentit amb Terrassa i per l'altre amb Barberà i Cerdanyola. A l'est hi ha la C-155 que connecta amb Granollers. Al sud-est hi ha la carretera B-140 que comunica amb Santa Perpètua de Mogoda. Al nord-est hi ha la Carretera de Prats de Lluçanès (B-124), que connecta amb Castellar del Vallès. Al nord hi trobem la Carretera de Matadepera (BV-1248) que comunica amb aquesta població.

Tren

A Sabadell hi arriba la línia S2 dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), que comunica la ciutat amb Barcelona a través de Sant Cugat del Vallès i té a Sabadell dues estacions: Sabadell - Estació (al barri de Gràcia) i Sabadell - Rambla (al centre); i la línia 4 de Rodalies de Renfe, que fa el recorregut de Manresa a Sant Vicenç de Calders i es comunica amb Barcelona passant a prop de les poblacions per on passa el riu Ripoll. La línia 4 de rodalies té tres estacions dintre de Sabadell: Sabadell - Sud, Sabadell - Centre i Sabadell - Nord.

La línia dels FGC està pendent d'ampliació els propers anys. L'estudi informatiu, presentat pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, que compta amb el suport oficial del govern encapçalat per l'alcalde Manel Bustos, incorpora 3 noves estacions a la ciutat, una a l'Eix Macià (al barri de la Creu Alta), una a la plaça d'Espanya (únic node entre els FGC i la Renfe) i una al barri de Ca n'Oriac. També preveu la substitució de l'actual estació de Sabadell - Rambla per una nova estació situada al passeig de la Plaça Major, a pocs metres de l'actual estació. Darrerament, però, s'ha presentat una proposta alternativa presentada per l'associació Sabadell Cruïlla^[7] i el col·lectiu Territoris^[8] que, amb uns costos similars, no només permetria la construcció de 6 noves estacions (tres d'enllaç), sinó que el seu traçat de dos ramals faria viable l'ampliació cap al nord (Castellar del Vallès) i cap a l'est (Polinyà, Palau-solità i Plegamans, Lliçà de Vall, Lliçà de Munt i Granollers), a part de molts altres avantatges tècnics i d'estalvi de molèsties als ciutadans en la seva construcció.

Aeroport

Al sud trobem l'Aeroport de Sabadell. Destinat a l'aviació general (vols no regulars) i a la formació de pilots, amb volum d'unes 10000 operacions anuals^[9]. Actualment és propietat d'AENA, tot i que el Govern de la Generalitat en reclama el traspàs.

Autobús

Es pot arribar a Sabadell, entre altres poblacions, amb línia interurbana des de les següents poblacions: Andorra la Vella, Barcelona, Badalona, Badia del Vallès, Barberà del Vallès, Caldes de Montbui, Castellar del Vallès, Cerdanyola del Vallès - Campus Universitari, Granollers, Manresa, Martorell, Matadepera, Mataró, Palau-solità i Plegamans, Polinyà, Ripollet, Rubí, Sentmenat, Sant Llorenç Savall, Sant Quirze del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, la Seu d'Urgell, Solsona i Terrassa.

[edita] Autobús urbà

La ciutat compta amb 13 línies urbanes d'autobús. L'empresa que ofereix aquests serveis es diu Transports Urbans de Sabadell^[10]:

Línia 1: Can Deu - Estació Sud
Línia 2: Can Deu - La Creu de Barberà
Línia 3: Can Deu - La Romànica
Línia 4: Castellarnau - el Poblenou
Línia 5: Can Rull - Les Termes
Línia 6: Can Roqueta - Can Llong
Línia 7: La Roureda - Can Deu

Línia 8: La Roureda - Zona Industrial
Línia 9: Castellarnau - Estació Centre
Línia 10: Sant Julià - Plaça de Barcelona
Línia 11: Gran Via Sud - Hospital Taulí
Línia 23: Can Roqueta - Sant Bernat
Línia 80: Plana del Pintor - Plaça de Picasso