Seguint el fil

La historia creada per les escoles de sabadell.

ELS PORTALS DE LA MÀQUINA DEL TEMPS

CAPÍTOL 1:

Feia dies que la Gemma rumiava. Aquell any volia que la seva festa d’aniversari fos ben sonada. No volia fer una xocolatada, com sempre. Ni haver de trencar l’olla, que no era una olla, sinó una bossa de paper amb tot de cintes penjant, plena de globus, caramels i ninotets de plàstic. Allò era per als nens petits i ja en tenia prou amb la Carlota, la seva germana gran, que la tractava tothora com si encara anés al parvulari. —Esquitx —li havia dit la Carlota, farta de sentir-la—, per què no construïu una màquina del temps, amb en Roger, i el dia del teu aniversari desapareixeu tota la colla? —li havia dit un vespre, mentre anaven plegades cap a casa, tornant dels assajos, pocs dies després que haguessin endarrerit els rellotges una hora per aprofitar la claror del dia. Era la primera vegada que la Gemma no seria diable a la funció d’Els Pastorets que cada any, pels volts de Nadal, es representava al teatre de la Faràndula. Fins aleshores, només s’havia hagut de disfressar de dimoni i pintar-se la cara de vermell, per sortir un moment, amb un munt de nens i nenes de la seva edat, saltant i fent corredisses per l’infern, tots agafats de la mà. Però aquest any feia de pastoreta, duria a coll un be de peluix, no un de veritat, i s’hi estaria més estona, a l’escenari. De fet, sortiria dues vegades: quan l’àngel s’aparegués als pastors que dormien al ras, i després, davant del portal. A la Gemma li semblava que amb aquell canvi de paper, per fi, s’estava fent gran i, quan ho fos, seria diable de veritat i per la Festa Major sortiria a cremar petards, ballant pels carrers al voltant del Drac. Tenia ganes de fer-se gran. La Carlota sí que ho era. Faria de Mare de Déu, ella. La seva germana gran ja anava a l’institut, podia anar sola amb la colla i els pares no li estaven tot el dia dient que no travessés en vermell ni parlés amb desconeguts. Però cada dos per tres tenia enganxades amb la mare, perquè tenia l’habitació desendreçada i la roba feta un garbuix, entaforada a la seva part de l’armari. I no feia res a casa, tret de xatejar o penjar-se del telèfon xerrant amb el Lluís, el seu xicot, que a la funció feia de soldat romà. La Gemma no es podia treure del cap allò de la màquina del temps. Tant era si la Carlota li ho havia deixat anar només per treure-se-la del damunt. La Carlota sovint es reia d’ella, perquè el que més li agradava a la Gemma era fer invents. Els reis sempre li portaven jocs de construccions força complicats, perquè si no ho eren aviat els tenia enllestits i perdien tota la gràcia. En Roger, que era el seu millor amic i aquest curs seia al seu costat a la classe, també hi tenia molta traça i, sovint, quedaven a casa d’ell o a casa d’ella, per barrejar les peces que tenien i entre tots dos, empescar-se algun giny nou. Des que en Roger havia convençut el seu avi que li regalés un d’aquells jocs que duia un motor i tot, es passaven tardes senceres fent invents i màquines estrambòtiques que es bellugaven soles. Hi havia estat donant voltes. Si es podien moure pels carrers i pel món i fins i tot per l’espai, per què no havia de ser possible moure’s pel temps? Potser només calia trobar la porta. Potser la porta era en algun dels antics portals de la ciutat que havien tingut les muralles. Però les muralles ja no existien, i on hi havia hagut un dels portals ara hi havia un aparcament subterrani per als cotxes. Allò de construir una màquina del temps era una bajanada. El que sí que podia fer, potser, si la mare l’hi ajudava, era organitzar una gimcana o un joc de pistes pel seu aniversari. Però aquell dilluns hi havia tornat a pensar, després que la Sílvia, la seva millor amiga, que vivia a la seva mateixa escala, els hagués ensenyat, a l’hora del pati, el tresor que s’havia trobat. —Si us ensenyo una cosa, no ho direu a ningú? —els havia preguntat al Roger i a ella, amb molt de misteri, aprofitant un moment que la profa no mirava. —Sílvia, no distreguis els companys —la profa semblava tenir ulls al clatell i una oïda més fina que els rat-penats de les coves. La Gemma i en Roger se l’havien mirada amb els ulls brillants, plens de curiositat, i havien fet que sí amb el cap. La Sílvia era molt bona trobant coses. Ho arreplegava tot i tenia una capsa on guardava aquells tresors que la seva mare sempre li volia fer llençar, perquè deia que eren porqueries. Ja no havien pogut estar gaire al cas, esperant que arribés l’hora d’esbarjo. Els minuts passaven tan a poc a poc que la Gemma, impacient, li va passar un paperet ben doblegat, on li preguntava, “Què és?”. Com sempre, havia utilitzat el llenguatge en clau que s’havien inventat per tal que ningú no sabés què s’escrivien si, per casualitat, el missatge anava a parar a mans d’algú que no fos de la colla. I la Sílvia, amb els mateixos signes xifrats, que de fet eren les mateixes lletres de l’alfabet, però dibuixades de cap per avall, només els havia contestat: “Una moneda”. Així que es va acabar la classe havien corregut a fer pinya al seu racó. —Per una moneda, tanta comèdia? —havia deixat anar en Roger a la Sílvia quan van estar tots tres junts—. Que potser és de dos euros? —havia afegit després, pensant que potser la Sílvia els convidaria a un pal de regalèssia o a alguna llaminadura a la botiga de dolços. Però s’havia hagut d’empassar el comentari quan la Sílvia es va treure de la butxaca una peça tota bruta i rovellada, gairebé sense cantell, molt plana, que duia un dibuix a cada cara, amb tot de lletres il·legibles. —Què és això? —havia preguntat la Gemma decebuda—. D’on ho has tret? —De terra. Que pesada era la Sílvia! Com li agradava fer-se pregar abans d’explicar les coses! —Va, Sílvia, que l’hora del pati no dura tot el dia. —Me la vaig trobar ahir entre les arrels d’un pi al santuari de la Salut —es va decidir a anar al gra la Sílvia, quan es va adonar que en Roger tenia raó—. Els meus avis feien les noces d’or i ho van voler celebrar allà. Es veu que s’hi havien casat, fa cinquanta anys. Cinquanta anys, t’imagines? Primer van fer una cerimònia, així com per fer veure que es tornaven a casar, i després vam anar a un restaurant.

—Però la moneda... —la va pressionar la Gemma, mirant el rellotge. —Quan ja anàvem a marxar —va continuar la Sílvia, abaixant el to de veu—, el gos de la meva tieta es va escapar del cotxe i el vam haver d’empaitar. El vaig trobar jo, fent un forat, que hi té una dèria aquella bèstia a cavar, que més que un gos sembla un conill. —No t’enrotllis, Sílvia. —D’acord, d’acord. Jo em vaig posar a tapar el clot i entre la terra vaig trobar aquesta moneda i me la vaig guardar. —I no la vas ensenyar a ningú? —Sí home! No volia que me la prenguessin! I si hi hagués un tresor allà enterrat? —Si tot el tresor ha de ser tan tronat... —va sospirar la Gemma. —Podríem investigar! —Au, Sílvia, què vols que investiguem? —la va desenganyar en Roger—. Ja has pensat com hi aniríem nosaltres sols fins a la Salut? Et penses que ens deixarien passejar per allà amb un pic i una pala? —No cal —va replicar la Sílvia, fent espetegar la llengua—. Si en lloc de dedicar-vos a inventar ginys que no serveixen per a res estiguéssiu més al cas quan fem sortides amb la classe... —Què vols dir? —es va tornar a interessar la Gemma. —Us recordeu que l’any passat vam anar al Museu d’Història? —Et penses que això que el gos de la teva tieta ha desenterrat és una antiguitat? —va preguntar en Roger, obrint els ulls com plats. —Sí, el tresor d’un bandoler, resultarà que has trobat —va fer burla la Gemma, una mica picada per allò que havia dit la Sílvia. —Jo més aviat diria dels romans —va respondre la Sílvia, passant per alt el to burleta de la seva millor amiga. —Sí, dels romans! I per què no dels homes de les cavernes? —se’n va mofar en Roger amb grans riallades. —Doncs, perquè els homes de les cavernes, tros de babau, no en tenien de monedes, i resulta que els romans hi van viure, a la Salut. Que no us recordeu del mosaic que vam veure al Museu? Aquell de Neptú, que té una sirena. Van haver de callar avergonyits. La Sílvia els havia tapat la boca. Ella sí que hi tenia una dèria amb les històries de temps passats, potser perquè el seu pare es dedicava a l’arqueologia i es passava el dia pels jaciments, enretirant la sorra amb un pinzell. Va ser llavors que la Gemma va tornar a pensar seriosament que potser sí que valdria la pena mirar de construir una màquina del temps. Així podrien anar amunt i avall per la història de la ciutat i trobar tresors amagats. En va fer cinc cèntims als seus amics. En Roger se l’havia escoltada entusiasmat, però la Sílvia s’havia fet un fart de riure i els havia tractat tots dos de ximples i no n’havia volgut ni sentir a parlar. —Sembleu nens petits —els havia dit, tota presumida, perquè ella ja havia fet anys pel setembre, poc després de començar el curs, i ells encara no en farien fins després de Nadal—. El que hem de fer és anar al museu, a veure què més podem esbrinar d’aquesta moneda. —Te la faran tornar —va dir la Gemma molt seriosa. —Si no l’he pres a ningú! —va protestar la Sílvia. —Si de veritat és antiga, Sílvia, no te la pots pas quedar —li va replicar en Roger. —Ja ho sé. Estic tipa de sentir-li-ho dir al meu pare. Només vull estar-ne segura. I, la veritat —va afegir sorneguera—, em sembla més assenyat investigar al Museu que això de fabricar una màquina del temps com si fóssim personatges d’un joc d’ordinador... No n’havien pogut parlar gaire més, perquè ja havien de tornar a la classe. I com que, entre els deures i les activitats extraescolars, no hi havia manera de fer coincidir els horaris per quedar després de l’escola, van decidir trobar-se a casa en Roger, el dissabte a la tarda. Potser també hi convidarien l’Oleguer —que a vegades els era amic i a vegades no, però que tenia la millor col·lecció de cartes de màgic de l’escola— i la Nadia —que era molt bona amb les matemàtiques i fent sudokus—. De moment, el descobriment de la moneda seria un secret.

CAPÍTOL 2: PRIMER PORTAL DE LA MÀQUINA DEL TEMPS

El dissabte, havent dinat, van anar tots cap a casa d’en Roger. La Sílvia i la Gemma havien quedat de trobar-se al Racó del Campanar. Quan es van trobar van decidir d’anar a buscar la Nàdia i l’Oleguer: segur que ells també podrien ajudar a esbrinar l’origen de la famosa moneda. Com que ells no estaven al cas de la troballa, mentre anaven cap casa del Roger, la Sílvia i la Gemma els ho van explicar tot. A ells també els va picar la curiositat i tots plegats van acabar de fer el camí. Van anar tots a l’habitació d’en Roger, allà podrien parlar i fer els seus plans tranquil·lament i sense interrupcions perquè havien dit als pares que havien de fer un treball de grup per a l’escola. Un cop allà van tornar a mirar-se la moneda i a pensar com podrien esbrinar-ne l’origen. L’Oleguer se la mirava molt atentament perquè, malgrat que les marques no es veien clarament, va dir que li semblava que havia vist aquell dibuix o un de molt semblant en algun lloc. —Crec que el primer que hauríem de fer és anar al museu d’història, allà segur que ens ho podrien aclarir —va dir la Gemma. —Abans d’anar enlloc, per què no investiguem per Internet? —va dir en Roger. Tots hi van estar d’acord i així ho van fer. Van començar buscant informació sobre els orígens de Sabadell. No n’hi havia gaire, però van saber que els primers assentaments de la comarca del Vallès són de fa 7.000 anys, quan s’hi van establir les primeres comunitats d’agricultors i ramaders, a la zona de Can Roqueta. Més tard, a partir del segle I aC van anar apareixent els primers assentaments romans, alguns sobre antics assentaments ibèrics, com el de la Salut. —Justament on has trobat la moneda —va dir la Gemma. Van decidir de continuar investigant pel seu compte. Si no se’n sortien sempre podien anar al museu a demanar ajuda, però de moment estaven molt engrescats i ho volien fer pel seu compte. —Per què no tornem a la Salut? —va suggerir la Nàdia—. Potser hi trobarem més coses… Bona idea! —van dir tots a l’hora. Van agafar les bicicletes i van anar cap a la Salut. Els pares d’en Roger es van estranyar molt de veure’ls sortir tan fuetejats. En Roger els va dir que necessitaven anar a la Biblioteca i que tornarien al cap d’una estona. Els pares es van quedar tranquils i contents de veure com n’estaven d’engrescats amb aquest treball de l’escola. Un cop allà, la Sílvia els va portar directament al lloc on havia trobat la moneda. Van tornar a fer el forat, però no van trobar res més. Ho van tapar tot i van tornar cap a casa abans que es fes fosc, perquè s’havia fet una mica tard. Pel camí van quedar que es tornarien a trobar l’endemà al matí per continuar amb la investigació. El diumenge, a primera hora, tots van anar cap a casa d’en Roger. Els pares havien marxat i no tornarien fins a l’hora de dinar, així que tenien tot el matí per treballar sense interrupcions. —Potser us semblarà una bestiesa, però si poguéssim construir una màquina del temps i viatjar a l’època dels romans podríem esbrinar el que volem saber de la moneda. I estem en el lloc adequat, perquè el Roger és un as construint enginys —va dir la Gemma. —Quina bestiesa! —va dir la Sílvia—. Això és ciència ficció i estem al món real! —A mi no em sembla cap bestiesa, ho podríem intentar. A mi se m’acuden moltes idees per fer-ho —va dir en Roger. —Potser la moneda no és romana. També podria ser màgica i si trobéssim el lloc adequat, ella mateixa ens podria transportar en el temps. Tots van esclatar a riure i van dir: -Estàs obsessionat amb les cartes del Màgic!

Però en el fons, tots volien trobar la manera de continuar amb la investigació, així que van començar a construir la màquina. Van pujar a les golfes per veure què podien trobar. Com a base van trobar un WC que havia quedat després de les reformes de casa, al qual van adaptar una sofisticada maquinària que havia construït en Roger. Van pujar-hi tots, però allò no es movia L'Oleguer va buscar aquella carta que li semblava que tenia un dibuix semblant al de la moneda. A la carta hi deia "Portal del tiempo". La va posar a dins de la màquina amb la moneda a sobre. De sobte la màquina va començar a tremolar. Van córrer tots a posar-s’hi a dins i va parèixer, en forma d’holograma, un complicat sudoku. Estaven totalment paralitzats per la sorpresa. La Nàdia va començar a posar números en els requadres del sudoku i en acabar la màquina es va enlairar fent voltes sobre si mateixa amb una velocitat d'espant. Va aparèixer una llum enlluernadora i quan van poder tornar a obrir els ulls es van trobar en un lloc fosc i pudent. Quan els ulls es van acostumar a la foscor van veure que estaven en una quadra de porcs. Estaven sorpresos i morts de por. Amb molta cura, per no espantar els animals, van sortir de la quadra. Abans, l’Oleguer va agafar la carta i la moneda, estava convençut que eren les responsables d’aquell fenomen que acabaven de viure. Un cop al carrer van quedar bocabadats. Allò no tenia res a veure amb el que ells coneixien. De sobte van notar una presència, es van ajupir intentant amagar-se i van (gent)veure un home vestit amb una faldilla vermella i unes sandàlies lligades fins al genoll. El seu tronc estava cobert per una armadura i al cap portava un casc amb una crinera. De la cintura penjava una espasa i a la mà esquerra portava un escut. Es van mirar morts de por: era evident que havien viatjat en el temps. De sobte a la Sílvia li va venir un pensament… el seu aniversari. Aquest any seria ben diferent.

CAPÍTOL 3: SEGON PORTAL DE LA MÀQUINA DEL TEMPS

De sobte, la presència d’aquell soldat romà els barrava el pas i no els deixava continuar el seu camí. Els nois es van quedar bocabadats, perquè mai no n’havien vist cap; tenia una alçada descomunal, la seva musculatura estava molt treballada i plena de cicatrius, les cames eren atlètiques i els cabells eren llargs, arrissats i negres com el carbó. Els ulls també eren negres i feien una sensació d’intimidació. En general, tenia cara de pomes agres i no semblava que fos gaire agradable. Tot d’una, el romà els va dir: -Ep, nois! Qui sou? Què feu aquí? Què voleu? -Venim del futur per fer una investigació i no farem res de dolent… -va contestar la Gemma. El soldat es va posar a riure, perquè no s'ho creia i a continuació els va dir: -Veniu del futur? Què és això del futur?

L’Oleguer va intentar explicar-li tot utilitzant les seves Cartes Màgic: —Mira —ensenyant-li la carta de l’època romana—, tu estàs vivint en aquest temps, oi? —Sí, sí —va respondre sorprès el soldat romà—. Ell mai no havia vist una carta on es pogués veure el tipus de vida que portava, una carta on els dibuixos estaven en moviment. L’Oleguer va agafar una altra carta, aquesta mostrava l’època dels castells, la dels senyors feudals, la dels cavallers…, l’edat mitjana. El soldat no entenia res de res, perquè veia coses a través de la carta que mai hauria pensat que poguessin existir. —Aquesta és la carta de l’edat mitjana, un període de temps que vindrà d’aquí a uns quants anys. Després vindrà l’edat moderna, tal com veus, la vestimenta i els costums són molt diferents dels teus. I perquè ens entenguis i sàpigues d’on venim, t’ensenyo l’edat contemporània, que és l’època on nosaltres vivim —va dir l’Oleguer, ensenyant les cartes de l’edat moderna i l’edat contemporània. El romà els preguntà: —Què veniu a investigar? La Sílvia es va posar la mà a la butxaca i va treure la moneda que havia trobat a la Salut. I… —Ohhhhh! Què li ha passat a la moneda? —va exclamar la Sílvia.

La moneda estava nova i lluent, mostrava el seu color daurat de manera esplèndida i es podia veure clarament la imatge i els gravats que hi tenia. La figura que hi havia era la silueta de l’emperador Juli Cèsar, a la part posterior hi havia un petit dibuix d’una clau. La moneda tenia aquest aspecte, ja que també havia fet el viatge a través del temps i havia tornat a la seva època d’ús.

El Roger va dir: —Que divertit! La moneda ha viatjat a través del temps i ha tornat al seu esta inicial! El soldat va agafar la moneda i se la va quedar mirant força estona, va fixar-se molt en el dibuix de la clau i els va dir: —D’on heu tret aquesta moneda? Una cara és igual a les monedes que nosaltres utilitzem, però l’altra, la de la clau, és ben diferent. Jo diria que és una moneda única. —Única? Com pot ser? —va exclamar la Nàdia. —Jo no sóc cap expert —va dir el soldat—, però sí que conec una persona que és molt entesa. Si voleu us puc acompanyar fins a casa de la Monèdix, l’experta en identificació de monedes. —Perfecte! Som-hi! Ja hi podem anar! —va dir la Gemma.

Van arribar a casa de la Monèdix i es van trobar amb una noia molt maca, rossa, amb els cabells ondulats i llargs, amb els ulls blaus i la pell blanca com la neu. Semblava una deessa grega, d’aquelles que ells havien vist en els llibres d’història. Anava vestida amb una túnica blanca que li arribava fins als peus, d’una espatlla li sortia un cordó daurat disposat en diagonal que es nuava a la cintura. Del coll li penjava un medalló daurat molt bonic. En arribar els nois, la Monèdix els va dir: —Us puc ajudar en alguna cosa? La Gemma va contestar-li: —I tant! Hem vingut aquí per saber alguna cosa d’aquesta moneda que ens sembla molt estranya. La Monèdix es va quedar una estona observant la moneda, la va agafar i es va adonar que el gravat de la moneda coincidia amb l’encaix que tenia el seu medalló. —Nois, això és extraordinari! Mai no m’hauria imaginat que pogués trobar la part del medalló que em falta! Segons diu una llegenda, si encaixem la moneda en el medalló s’obrirà un portal que ens portarà a una altra dimensió, i en aquesta podrem trobar una pista per arribar a descobrir els tresors més ben guardats dels emperadors romans. Què us sembla si ho provem? —va dir la Monèdix. La Sílvia va encaixar la moneda en el medalló de la Monèdix i, de sobte, van començar a aparèixer uns raigs de llum de tots colors. Van sortir guspires i també un fum blanc i intens que quan es va esvair va deixar entreveure a la llunyania una porta. Els nois, acompanyats de la Monèdix i el soldat romà, van adreçar-se cap a la porta i la van trobar tancada. La van intentar obrir, però no hi havia cap pany ni cap forat on poder trobar la maneta que l’obrís. Estaven tristos i ensopits, com podrien obrir la porta i trobar els tresors dels emperadors?

La Sílvia donava ànims a tothom, perquè pensessin i busquessin una solució. Tot d’una, l’Oleguer va tenir una idea: —Escolteu! Tinc una carta que té el dibuix d’un pany, i si l’enganxem a la porta i provem a veure què passa? La carta, com sabeu, és màgica i potser podria convertir-se en el pany d’aquesta porta. Ho intentem? Els nois van estar-hi d’acord i l’Oleguer va utilitzar la carta per veure si funcionava. De cop i volta, la carta es va transformar en el pany, però… el pany era tancat… Com podien obrir-lo? La Nàdia va pensar una possible solució i els va cridar tota esglaiada: —Ep, nois! Perquè no intentem utilitzar el medalló amb la moneda per obrir el pany? Al cap i a la fi, ells ens han portat fins aquí, llavors, potser ells també ens poden fer seguir endavant. El soldat romà va dir que, si ho volien provar, li deixessin fer-ho a ell, perquè no sabien què es trobarien darrere la porta i si hi havia algun perill, potser els podria ajudar. La Monèdix li va donar el medalló i entre tots dos van aconseguir obrir-la. Quan van travessar la porta, de cop i volta, es van veure envoltats per uns arbusts que marcaven diferents camins. No podia ser! No tenien un únic camí a seguir! Què farien, doncs? —va pensar la Monèdix alhora que exclamava: —Nois, això és un laberint! Què fem? Quin camí triem? Entre tots van decidir escollir el camí del mig, que era el que sempre funcionava. Però aquest camí era el més difícil i perillós al primer cop d’ull. No obstant això, van començar a caminar en mig d’alguns bassals, es van trobar pedres grosses que els barraven el pas i, de mica en mica, s’adonaven que s’anava fent fosc. Sense voler, la Monèdix va topar amb una branca que va activar un mecanisme que va tancar la porta d’on venien i va obrir un forat immens que els impedia el pas. —Què fem ara? —va preguntar la Sílvia. En Roger, que fins ara no havia dit res i semblava que estava mig mort de por, va proposar de llançar una branca al forat per saber quina profunditat tenia. Així ho van fer i quan van tirar la branca, aquesta va topar amb un vidre transparent que feia de tapadora del forat. Estaven salvats! Si aconseguien passar per sobre el vidre sense que es trenqués, podrien continuar el camí. D’un en un i molt a poc a poc, van poder passar a l’altre costat del forat. El sender era més fosc i més estret, cada vegada feia més fred i els nois començaven a tenir gana. El camí estava ple de teranyines i ja no veien per on passaven, perquè també hi havia una boira espessa, d’aquelles on no hi veus tres dalt d’un burro. Van sentir uns sorolls molt estranys i llunyans. De mica en mica, feien camí i cada cop els molestava més allò que sentien. Semblava un repicar de campanes monòton i intens, clonc, clonc, clonc... Els ensordia. De sobte, es van trobar amb un espai ple de cases fetes de fusta i tot un seguit de gent que estava treballant amb unes eines d’allò més rudimentàries per als nostres amics. Al fons i dalt d’una muntanya es veia un castell amb quatre torres immenses. No podia ser!

Els homes estaven forjant ferro i fabricant espases per als cavallers d’allà: preparaven armes per defensar-se de possibles lluites amb comtats veïns. Havien entrat a l’edat mitjana! I l’aniversari de la Gemma prometia ser d’allò més divertit.

CAPÍTOL 4: Arribada a l’època medieval

Els nois van baixar fins al poble, amb molt de compte per poder passar desapercebuts, cosa que era difícil perquè la roba que portaven era d’una altra època. La Nàdia va dir: —Hem d’aconseguir roba nova, per poder passejar tranquil·lament entre la gent del poble. —D’acord, hem d’intentar agafar-la d’algun lloc on estigui estesa —va dir en Roger. Van veure que hi havia una nena d’uns nou anys jugant a la vora d’un riu, molt a prop d’una casa petita de fusta

—Podem preguntar-li a aquella nena si ens pot ajudar a aconseguir roba i aliments per poder continuar el nostre viatge —va comentar l’Oleguer. La Gemma es va oferir voluntària per parlar amb ella, i d’aquesta manera no l’espantarien. Quan es va apropar a la nena, suaument li va dir: —Com et dius? —Ginebra —li va contestar—. I tu? —El meu nom és Gemma. —Quin nom més estrany, no l’havia sentit mai!!! —va respondre la Ginebra. Poc a poc es van fer amigues, i en un moment donat la Gemma va decidir explicar-li d’on venia per veure si la Ginebra la podia ajudar a aconseguir roba d’aquella època. Quan la Gemma li va explicar tota la història ella no s’ho podia creure, la va acompanyar on era l’Oleguer perquè li ensenyés les cartes i d’aquesta manera s’ho pogués creure. La Ginebra va dir que els ajudaria en tot el que pogués, i va començar per aconseguir roba d’aquella època que tenia a casa seva (dins d’un bagul). Un cop vestits adequadament, van anar al poble. Van veure gent treballant en les feines típiques d’aquell temps: uns feien pa, uns altres treballaven el ferro, els alfarers treballant el fang, etc. Quan anaven pels carrers, feia olor de fusta cremant-se a les fogueres, ho feia la gent del poble per escalfar-se i poder fer el menjar. La gent comentava que els musulmans estaven a la vora i temien que fossin atacats, ja que en aquella època estaven conquerint la península Ibèrica i es produïen moltes guerres. Ells s’estaven preparant pel que pogués passar, per això estaven treballant tant (fent armes de ferro i fent menjar per tenir-lo en cas de necessitat). Quan va arribar la nit, els nois es van refugiar a casa de la Ginebra, ella i els seus pares els van acollir, ja que estaven impressionats per la història que els van explicar del passat i del futur i sobretot per la màquina del temps. Va ser creïble quan en Roger els va ensenyar una foto d’una ciutat moderna que portava a la butxaca. En pocs dies els musulmans van atacar al poble, destruint tot el que trobaven al seu pas, fins que van arribar a dalt del castell, on vivien els nobles, que en aquella època juntament amb l’església eren els amos de les terres, i a la vegada ajudaven el rei quan hi havia invasions. El gran castell situat a dalt del cim era de pedra blanca amb uns grans murs des d’on podien veure l’enemic a temps quan s’acostava, per defensar-se millor. També hi havia a tot el voltant del castell una fossa molt profunda plena d’aigua i cocodrils, de manera que ningú podia accedir al castell si no travessava el pont llevadís que normalment estava tancat perquè no pogués entrar l’enemic. Els musulmans ho van aconseguir, amb unes cordes que van llançar a dalt del castell. Va entrar un d’ells, va obrir el pont llevadís i es van ficar els altres que estaven a fora. Una vegada dintre, van retenir els nobles d’aquell poble dins d’una cel·la, a les masmorres del castell, d’aquesta manera van dominar-ho tot. La Ginebra i els nois, en veure tot el que havia passat al castell, van decidir unir-se amb la resta de la gent del poble per poder derrotar-los amb intel·ligència, ja que no tenien més mitjans per poder lluitar; a sobre, els musulmans eren més nombrosos. Dins d’un bagul de casa seva, la Ginebra va treure una espasa i va dir: —Aquesta espasa pertany als meus avantpassats, ha passat de generació en generació, fins als nostres temps, amb ella podríem lluitar per poder alliberar el nostre poble. —Què té d’especial aquesta espasa? —va preguntar la Monèdix. El pare de la Ginebra els va explicar que juntament amb l’espasa van trobar un manuscrit que deia que si trobaven la peça que faltava al mànec podrien ser forts i valents. L’Oleguer va tenir una idea: posar la carta de geometria dins del forat quadrat del mànec de l’espasa, i així ho va fer, i aquesta es va il·luminar com si fos un estel fugaç. La Ginebra els va explicar que hi havia una llegenda que deia que si llançaves una espasa dins la fossa d’aigua del castell i aquesta s’enfonsava i quedava en posició vertical, el castell quedaria totalment incomunicat, i potser seria una bona idea perquè els musulmans es retiressin, ja que no tindrien aliments ni aigua per poder sobreviure gaires dies. Els nostres amics van decidir que aquella mateixa nit anirien a llençar l’espasa amb la peça col·locada (de la carta geomètrica) a la fossa del castell com deia la llegenda. De cop, l’aigua de la fossa va desaparèixer i la porta llevadissa del castell es va tancar lentament, de manera que els musulmans van quedar dintre i no podien accedir a fora de la muralla ni del castell. Amb el pas dels dies, els aliments del castell s’anaven acabant, i els musulmans demanaven ajuda des de dintre. Finalment es van rendir. Els musulmans van treure un mocador blanc en senyal de rendició a la batalla, ja que estaven afamats i esgotats. Tot el poble va celebrar aquesta gran victòria, però ara hi havia un altre problema, i era aconseguir tornar a obrir de nou les portes llevadisses del castell per deixar anar els musulmans cap a les seves terres i, el més important, poder alliberar els nobles que estaven presoners en algun lloc del castell. —Tinc una idea!!! —va dir la Sílvia—. Tornarem a recuperar l’espasa i intentarem obrir una altra vegada la porta llevadissa del castell. —Ben pensat —li va contestar l’Oleguer—. Però, com l’agafarem? —Lligarem amb una corda la Ginebra, ja que pesa menys, i que agafi l’espasa, i veurem que passa. El problema és que hi ha cocodrils. —Tinc la solució!! —diu la Ginebra—. A casa tenim una gàbia de fusta, puc ficar-me dintre i d’aquesta manera estaré protegida, mentrestant vosaltres llanceu menjar i entreteniu els cocodrils. Així ho van fer. La Ginebra poc a poc va arribar al fons de la fossa. S’apropava lentament al mànec de l’espasa, tots junts van pujar la Ginebra i, a mesura que la treien, la fossa s’anava omplint novament d’aigua, i la porta també tornava a obrir-se.

Així ho van fer. La Ginebra poc a poc va arribar al fons de la fossa. S’apropava lentament al mànec de l’espasa, tots junts van pujar la Ginebra i, a mesura que la treien, la fossa s’anava omplint novament d’aigua, i la porta també tornava a obrir-se. Els musulmans van sortir corrents del castell, perquè la gent del poble els perseguia amb torxes de foc, llances de ferro, pedres punxegudes, etc., i ells van marxar tan ràpid i lluny com van poder. La Ginebra i els nois van entrar al castell amb la intenció de trobar els nobles i alliberar-los. Després de buscar molt per tots els amagatalls, finalment els van localitzar dins d’una cel·la, encara amb vida. L’Oleguer va utilitzar la carta de la clau per obrir aquella porta, que els impedia sortir. Gràcies a la valentia de la Ginebra i els nois, el poble va poder recuperar la tranquil·litat que havia tingut fins llavors.

La Monèdix i el soldat romà van tenir una conversa i van decidir quedar-se en aquell meravellós poble perquè els havia agradat molt. Els nois volien tornar a casa seva amb la màquina del temps i viure noves aventures, però la màquina del temps estava totalment destruïda, i ells la volien reconstruir per poder viatjar a la seva època, la contemporània, però abans havien d’arreglar-la. La Ginebra els va explicar que al poble hi havia un inventor que es deia Artur i els podria ajudar a reconstruir-la. Així ho van fer, però una vegada construïda, van provar d’endegar-la i no va funcionar. Es van adonar que hi havia una nova peça que era rodona com la moneda. En Roger va dir: —Potser hem de posar una moneda d’aquesta època dins d’aquesta peça. —Tens raó, provem-ho —va dir la Gemma. Va ser en aquest moment que la màquina va començar a fer un “crac-crac” com si volgués posar-se en funcionament, però no hi havia manera. Ho van intentar de nou, i aquesta vegada va ser la definitiva. La Ginebra va començar a plorar, perquè s’imaginava que no els tornaria a veure mai més, amb totes les històries que havien passat junts. La Monèdix li va dir: —No ploris, si vols et regalo el meu amulet, t’ajudarà d’ara endavant, protegint-te i donant-te molta sort durant la teva vida. —Gràcies, t’ho agraeixo —va contestar la Ginebra, i així va parar de plorar. Mentrestant, els nostres protagonistes anaven viatjant amb la màquina del temps per un túnel de tots colors, amb estrelles, llunes i sols, etc. Van aparèixer al portal de casa de la Gemma, la màquina del temps va desaparèixer, i quan van entrar, van trobar els pares de la Sílvia, els del Roger, els de la Nàdia, els de l’Oleguer, els de la Gemma i la Carlota amb el seu xicot. La Carlota va dir: —Què, heu desaparegut una bona estona a la màquina del temps, oi? —Sí!!! —van dir tots els nois alhora. La mare de la Gemma els va dir que la festa ja era preparada, i tots van entrar a una habitació que estava plena de confeti i globus de colors. Hi havia una taula plena de plats preparats i un pastís de quatre pisos. Penjada del sostre hi havia una pinyata en forma de gos. També hi havia un radiocasset. S’ho van passar molt bé ballant, menjant pastís i bevent refrescos. A la nit, la Gemma rumiava a la seva habitació que havia estat la festa d’aniversari més divertida de la seva vida.

Fi, oi que hos a agradat?

Contes

Agró que s'havia fet vell, L'	Narcís
Agulla de sargir, L'	Nunkui, la creadora de plantes
Àliga d'or, L'	Núvol, El
Aloges de Banyoles, Les	Ós, el corb, l'home i la serp
Aneguet lleig, L'	Pagesa astuta, La
Aprenent de lladre, L'	Patufet
Barba Blava	Peix parlador, El
Bella dorment	Peixet d'or, El
Bella i la Bèstia, La	Pell del cocodril, La
Blancaflor	Per que els gossos persegueixen els cotxes
Blancaneu	Pere i el llop
Cabreta i el llop, La	Pere sense Por, En
Campaneta, La	Perla del drac, La
Camperol i el diable, El	Peter Pan
Caputxeta vermella, La	Petita Tulipa, La
Cavall, Cérvol i el caçador, El	Pinotxo
Cérvol vanitós, El	Present de Sant Pere, El
Cigala i la formiga, La	Príncep feliç, El
Ciutat de les mil torres, La	Príncep granota, El
Corb i la serp, El	Princesa i el pèsol
De qui fou la culpa?	Princesa Trista, La
Diable i la seva àvia, El	Rapunzel
Diamant i la gota de rosada	Rata i l'Ermità, La
Dos hereus, Els	Rateta que escombrava l'escaleta, la
En Patufet ( Versió Popular Catalana )	Ratolí i el lleó, El
Endenvinalla, L'	Rei Artur, El
Esperit de l'arbre, L'	Rei orelles d'ase, El
Espines del queshque, Les	Rei, la puça i el poll
Flautista d'Hamelín, El	Reina de les Neus, 1a història
Gall de les botes grogues, El	Reina de les Neus, 2a història
Gall i la Guineu	Reina de les Neus, 3a història
Gallina dels ous d'or, La	Reina de les Neus, 4a història
Gallina negra, La	Reina de les Neus, 5a història
Gat amb botes	Reina de les Neus, 6a història
Gegant d'Escòcia, El	Reina de les Neus, 7a història
Gegant egoista	Rínxols d'or
Gos i el cocodril, El	Riquet el del plomall
Gran consell celebrat per les rates	Rossinyol, El
Granota i el Bou, La	Rumpelstilskin
Guineu i el corb, La	Sabater i els follets, El
Hansel i Gretel	Senglar de bronze, El
Home just, l'	Serp Blanca, La
Jack i la mongetera màgica	Set cabretes i el llop, Les
Llaurador i els seus fills, el	Sireneta, La
Llebre i la tortuga, La	Soldadet de plom, El
Llegenda de Sant Jordi, la	Tres filadores, Les
Llenyataire honrat, El	Tres ossets i la noia, Els
Lleó vençut per l'home, El	Tres porquets, Els
Lletera, La	Tres princeses burletes, Les
Llop i la cigonya, El	Vailet trapella, El
Molinet Màgic	Venedora de llumins, la
Monstre de Banyoles	Ventafocs
Mort enganyada, La	Veritable justícia, La
Mostela i el seu marit, La	Vestit de l'emperador, El
Músics de bremen, Els	Xacalets eixerits, Els

Castellers

Els castellers son els millors.

... els Castellers de Sabadell. 500 x 400 - 32 KB - gif farcintfaixa.blogspot.com	Els Castellers de Sabadell tenim ... 457 x 640 - 65 KB colla.saballuts.org	Els castells de set i mig es fan ... 400 x 600 - 122 KB - gif colla.saballuts.org [ Més informació de colla.saballuts.org ]	... 3.000€ a la nit dels Castells. 484 x 344 - 19 KB - jpg www.lespadat.com	Castellers de Sabadell 375 x 428 - 25 KB - gif www.sabadell.cat
Escut de Sabadell 175 x 255 - 11 KB - jpg farcintfaixa.blogspot.com [ Més informació de www.sabadell.cat ]	Castellers de Sabadell 300 x 396 - 61 KB - gif xerrics.org	Castellers de Sabadell | Web ... 480 x 640 - 41 KB - jpg colla.saballuts.org	... és dels castellers de sabadell) 800 x 672 - 127 KB - jpg picasaweb.google.com	... amb els castellers de sabadell i ... 800 x 627 - 121 KB - jpg picasaweb.google.com [ Més informació de lh3.google.com ]
... els Casteller de Sabadell i els ... 450 x 600 - 134 KB - jpg wwww.borinots.cat	Castellers de Sabadell - Viquipèdia 240 x 357 - 24 KB - jpg ca.wikipedia.org	Castellers de Sabadell 180 x 268 - 16 KB - jpg www.wikiclone.org	... Sabadell: Castellers de Sabadell ... 500 x 667 - 115 KB - jpg farcintfaixa.blogspot.com	Els Castellers de Sabadell per la ... 384 x 512 - 39 KB carolacarabola.blogspot.com
... Sabadell: Castellers de Sabadell ... 500 x 667 - 290 KB - jpg farcintfaixa.blogspot.com	... part dels Castellers de Badalona ... 342 x 512 - 37 KB carolacarabola.blogspot.com	... Sabadell: Castellers de Sabadell ... 500 x 667 - 105 KB - jpg farcintfaixa.blogspot.com	Els Castellers de Sabadell també ... 240 x 320 - 17 KB - jpg carolacarabola.blogspot.com	Castellers de Sabadell moments abans ... 335 x 500 - 100 KB www.flickr.com